Tríptic Hebreu

“Sí, recorda’t del teu creador
abans no es desfaci el fil de plata
i el llantió d’or no s’esberli,
abans no s’esmicoli la gerra a la font
i la corriola del pou no es trenqui,
abans la pols no torni a la terra,
al lloc on era,
i l’alè de vida no retorni a Déu”
Eclesiastès, 12.6-7

Tanca els llavis del dia
i estimba la mirada
contra el cel sense límits,
poblat d’astres distants
que la nit desamaga.

T’hi reconeixes ínfim,
un bri exigu de vida
que segueix el seu curs,
gairebé imperceptible,
en l’immens escenari
que un Déu ha construït
perquè hi transcorri el temps.

Digues el nom del vent
que l’univers escampa,
cerca arreu del silenci
l’alè del Déu que et pensa.

Invoca el Déu ocult
que et dibuixa les hores,
un Déu íntim i exacte
que no has sabut comprendre.

Parla-li del teu somni,
d’aquells qui t’engendraren,
de la dona que et cal,
dels teus fills que s’espiguen,
del tast de les paraules,
de l’escorça dels cossos,
del tacte blau del Sol,
del lent esclat del mar.

I no demanis res
i assaboreix l’albada,
com desa les estrelles
rere un llençol de llum.

”Aquest canvi incessant (…), aquesta destrucció incessant.”
Plotí, Ennèades, II.1.1

Desem el passat en la memòria,
que no ens en retorna sinó un somni.

El rellotge del cor
comença alhora a córrer
i a extingir-se.

Ens cal el temps de ser.

El canvi és persistent
i en un mateix impuls,
bell i cruel,
es crea a cada instant el món
i ens derrueix.

S’estén la vida
a la terra i al mar,
als indrets més inhòspits,
més enllà d’on els ulls ens mostren l’univers.

Pertot retrobo una ànima infinita,
un ponent que no cessa.

“Més feliç que els uns i els altres és el qui encara no ha nascut”
Eclesiastès, 4.2

Aquell qui encara no ha nascut
no ha viscut ni el dolor ni la paraula,
ni el creixement ni el cansament dels dies,
ni l’ha colpit l’avidesa dels cossos
o el llambrec de la llum damunt les mans,
i no coneix l’agilitat del puma
ni els colors vistents del guacamai;
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit
ni la humitat feixuga
que alenteix les hores,
no s’ha emprovat el vell vestit del mar,
ni ha tocat els arbres ni les roques,
ni ha caminat la mort.

Potser és feliç
el qui encara no ha nascut,
però no duu ni a la pell ni a la memòria
el tast dels anys,
i la textura del vent
no n’habita la sang,
ni ha fruitat als seus llavis
el crit de la tendresa.

Potser és feliç
sense l’olor del te
i el gust de la taronja.

Jo no podria ser-ho.

“Podríem dir encara moltes coses, però no acabaríem.
La conclusió és aquesta: “Ell és tot””
Eclesiàstic, 43.27

Déu és el temps
i és també la matèria del somni,
l’esfera de la Terra
i la llum del Sol,
i, amb el col•lapse de núvols de pols,
construeix les estrelles.

Déu és el vent
i l’origen del vent,
i és també la tendresa,
i el sentits que s’encenen,
i l’origen de l’aigua,
i el pa i el vi,
i el mar i els cims més alts.

Déu està sol,
com la nit
-tan sol com tu ho estàs endins de tu-,
i va teixint
sense repòs
la vida.