Vacances pagades

He decidit d’anar-me’n per sempre.
Amén.

L’endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.

Però me’n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.

L’endemà passat l’altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d’escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.

Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d’amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me’n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me’n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.

Quan la nostra comarca
fa el tomb, a l’alba, cap al sol;
i quan la nit s’agemoleix, recula,
mai, emperò, dissolta
en la claror total i omnímoda
-que fóra ja la glòria, sembla-
solen els moribunds
llançar l’últim alè.

(M’ho ha dit un metge taciturn,
de vasta experiencia.)

I així va ser per a la meva
dolça i petita fugitiva,
a qui un déu, barroer caçador,
colpia de bursada.

Moria lentament
entre els meus braços.
Al cel sutjós
d’una ciutat nostra i estranya
on tot era tardor,
l’alba mentia,
un altre cop mentia!

Ai, sense arrels cessa la flama!

La meva soledad tocant la seva,
Inútilment, com l’ombra damunt l’ombra.
Muda i cega ja, i sorda,
i ja esvanit el seny preciosíssim,
però encara la cosa més bonica
del món dels homes,
fets a semblança i a despit dels déus.

Demano la paraula prèvia.
Vull dir -i que d’un cop se sàpiga!-
que jo sóc Jo,
que sóc el Centre
i l’Àrbitre.

Que tots vosaltres, tots,
-això anant bé-
sou els meus conterranis:
parents, veïns, creditors meus,
proïsme meu pròpiament dit;
que tots els altres, tots,
bons i dolents
-grocs i negres, antípodes, gitanos-
són, a tot estirar
i encara gràcies,
els meus contemporanis.

Sapigueu que:
quan us veig, de fet,
us suscito, us ressuscito;
i en pensar-vos
us dono una esperança.

Però si us he perdut de vista,
mentre us oblido o us ignoro,
dormiu el son del just,
com se sol dir.
No passeu de potències
en el sentit més trist de la paraula.

Ja ho sé. Molts espereu
amb candeletes
el dia de cantar-me les absoltes.
No us enfileu, si us plau:
en el millor dels casos,
quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.

Lletres d’impremta diran
el que no dic de paraula:
tu m’has salvat de la nit
(aquí el nom en caixa baixa),
lluna seguida,
brasa partida,
malaguanyada!

M’has salvat del gel desert,
del silenci sense calma,
de la set en rius amargs,
primera resposta amb ales,
tebi ressol de desglaç,
o font picant de besades

Tu m’has salvat d’una nit
de ceguesa solitària
lluna seguida,
brasa partida,
malaguanyada!
(Aquí el nom que et vaig posar com una corona falsa).