Valentina

Eusebi i Valentina varen pujar per escales cada cop més estretes i més cruixidores fins a una coberta absolu­tament solitària.

— Bo! Ens fan malbé el mapa… —rondinà ell, en adonar-se que el cel era gairebé cobert de núvols.

Potser d’aquí una estona s’aclarirà… Aquest vent pot­ser farà d’escombra… Jo veig alguns estels…

— Massa pocs.

Eusebi obri la seva petaca i va posar-se un cigarret a la boca.

— Ei, que jo també fumo…

—Sí, ja he vist que d’ençà que som a bord et tomes molt viciosa —va fer Eusebi, rient mentre li donava foc amb l’encenedor.

—Ah, què et pensaves de mi! —va respondre Valen­tina amb una petulància de xicot. I, després, canviant de to—: De tota manera, fes el favor de seure a la borda… la teva cadira de professor… Si no podem parlar d’astronomia, parlarem d’una altra cosa.

— Realment, no ens faltaran ternes. Hem parlat tan poc tu i jo…

Valentina, en la fosca, s’esforçà per veure el rostre d’Eusebi.

— La culpa, en aquests darrers temps, és meva. Et vaig rebre amb aquell rebuf tan violent! No en facis cas; tres mesos enrera no havia vist el món per un forat i era una romàntica de les més escabellades.

D’esma, Eusebi va prendre entre els dits de la mà que li quedava lliure —amb l’altra s’arrapava a un barrot de ferro— un ble dels cabells de Valentina. Valentina s’es­garrifà imperceptiblement.

—Tens un cabell molt bonic… i sedós.

— Gràcies.

Un segon, per la ment sobreexcitada de Valentina, tra­vessà la imatge d’un Eusebi diferent del que havia vist i odiat fins en aquell instant —la imatge d’un home afec­tuós i jovial… Però segurament aquesta imatge arribava massa tard. i massa afeblida, perquè va extingir-se tot d’una, com el llumí encès que topa amb un tió massa compacte…

De baix, pels respiralls i per les portes, els arribaven, llunyanes però ben perceptibles, les notes del Danubi Blau que executava l’orquestrina del Caesar amb un ím­petu joiós, com els tzigans autèntics. Els llums del vaixell esquitxaven d’or la massa liquida i negrosa que lliscava sota els ulls de Valentina amb una remor obsessionant. Quina força d’emportament! Quin tou d’oblit!

Eusebi, com tantes vegades, s’havia inclinat sobre el buit, agafat només d’una mà —una mà que blanquejava en l’ombra, nua, dèbil, indefensa… De sobte, com un in­secte ardent que a la fi ha trobat la presa que cobejava, s’hi va aturar la punta del cigarret de Valentina.

Va entreveure el tènue remolí d’escuma que assenya­lava el lloc on s’havia esquinçat l’enorme superfície. Des­prés, la sutura ràpida, perfecta, inidentificable… I li va caldre un gran esforç, per no restar abocada sobre la borda, tota absorbida per la contemplació d’aquell esbor­rament instantani. A la fi, uns segons després, va redre­çar-se i va rompre a cridar:

— Auxili!… Auxili!…

El crit va trigar uns minuts a commoure l’enorme car­cassa del Caesar. Els primers que varen ajudar-la a es­campar l’alarma, foren Mr. i Mrs. Hyslop, marit i mu­ller anglesos que voltaven la coberta, completant llur ca­minada diària de deu quilòmetres. Passaven pel “pas­seig” quan Valentina hi desembocava baixant del pont. Amb una agitació veritable que contrastava amb la sere­nitat terrible que havia mostrat adés, Valentina barbote­java explicacions i feia signes que la parella peripatètica va comprendre al capdavall.

— Home a l’aigua! Home a l’aigua!

L’orquestrina, a cent o cent vint metres de distància en el saló il·luminat i ple de gent, seguia tocant els compassos més alegres i impetuosos del Danubi Blau. Valentina va abocar-se a la borda…

— No! Deixi… Es inútil… —deia la senyora anglesa retenint-la mentre el seu marit corria, tot cridant.

El cel s’havia ennuvolat del tot i el mar no era sinó una ombra poderosa i panteixant que vora els costats del vaixell jugava amb alguns reflexos daurats. No; no el sal­varan pas. Valentina es sentia fatigadíssima, exhausta, però no experimentava cap mena de por, ni d’inquietud. Contestava concretament les preguntes que li adreçava però no hi afegia cap exclamació ni cap comentari com si el seu paper ja no tingués més lletra.