Venus volta

Quan vaig néixer, tenia ales.
Ho sé pel mal que em fan els omòplats
cada vegada que em foto de lloros i em provo d’alçar.
Per què em van caure o qui
me les tallà sense jo adonar-me’n
és el misteri que m’acompanyarà
mentre m’arrossego desmembrada pel tros de vida
que em toca.

hi llenço les ganes de violar-te
quan t’esperes a l’escala
no volent-me fer l’amor;

hi llenço l’estrambòtic enyor
de tenir-te dins i no trobar-te
com una ferida sense bala;

hi llenço els mots amb una pala
si escric versos que, per error,
aconsegueixen trempar-te;

hi llenço les ganes d’estimar-te,
els llibrets folrats de la sala,
les mosquetes del Xador…

i la mar s’ho empassa tot.

Jo só l’hereva de la ben parlada
però em retallaren ―el nom,
i vaig créixer només la que parla.
Si, amb tot el dir, ella no se salvà
dels fuets, dels ganxos, ni la foguera,
si el seu déu pogué tansols cobrir-li
la dignitat de neu,
a mi, jove insolent, una mort sanguinària
i inclement, m’espera.
La ciclogènesi està anunciada.
Malgrat això, em presentaré a declarar
― voluntària: aquest Amor
no el vull callar, encar
que em surtin corbs negres
no pas coloms, de la boca.

Obre el pit a la veritat que ve
i estén-hi les mans,
esbatana-hi el cor,
eixampla el cervell,
esberla’t el cap,
esmola el nas, la boca i les orelles,
esportella les parpelles i ensenya’m els ulls.
Esventra’t l’ànima: engrandeix-la!
T’ha aterrat una al·lienígena al balcó,
amb totes les seves naus.