Ver7s de la terra

Tothom mirava cap amunt, com si el cel en tingués la resposta perquè, com que no plovia, els bancals començaven a semblar aquelles blanquinoses peces de badejo, salades, que es guardaven als rebosts i solien fer-se acompanyades de catxipanda.

Totes les baldes se clouen,
ni los arbres foten brot,
ni los gossos no se mouen:
fot un sol que ho crema tot.

S’asseca l’intiniment,
fins los porcs tenen niguit,
se mos moren les siments,
los fruiters fan voranit…

Ai, padrina! Aquest món
és tan re-reconsagrat
que se perd en un segon
lo que es creia ja guanyat.

Aigua, aigua, deu-mos aigua
deu-mos aigua, malparit!
Fill de puta, deu-mos aigua,
que mos falta dia i nit.