Visió de l’Ebre català

Baixant, o pujant, pel riu en llagut o en muleta, el primer que es veu de Miravet és el castell, d’aspecte, encara avui, imponent, de pedres daurades, amb la silueta retallada contra un fons verd de muntanyes o de la blavor del cel. Per la seva estructura, segons d’on es mira, fa pensar en les fortaleses que els cristians van bastir a Orient en temps de les Croades. De les seves cinc torres, dues són escapçades. Resten dempeus les dues que van alçar els moros, a mitjan segle X, possiblement, o sia en temps del primer califa de Còrdova, Abderrahman III, quan les escomeses dels catalans litoral avall, en temps del comte Sunyer, havien començat a fer-se temibles. (En una d’aquestes expedicions els catalans van arribar a Tortosa.) Hi ha una tercera torre altiva: la de l’angle nord-est.

L’Ebre entra a Tortosa d’una manera triomfal —i no ho dic pas per un determinat monument, ja rovellat del tot—, sinó perquè lligada la ciutat pels seus dos ponts (abans de la darrera guerra n’hi havia tres) amb els carrers que fan de riba, el fort de la Suda a l’esquerra, l’església del Roser —una mica florentina— a la dreta, ofereix una bella perspectiva, d’acord amb la vocació de gran ciutat que Tortosa sembla haver tingut des que els romans van anomenar-la Julia Augusta Dertosa. Fou un romà també, Cató el Gramàtic, que dos segles abans de l’era cristiana va cantar l’«Hiberus pulcher, magnus et pisculentus», l’Ebre net, gran i ric en peixos. Els àrabs, al seu torn, van fer de Tortosa la capital d’un reialme i van senyorejar-la a la vora de quatre segles i mig. Ja hem parlat del coratjós comte rei que va reconquerir-la, després d’un llarg setge, per terra i pel riu, amb l’ajut dels templers, dels genovesos i dels cavallers de la noble estirp dels Montcada. El carrer de Montcada recorda, encara avui, a Tortosa, aquella gesta. En l’edat mitjana fou ciutat de Corts i punt de partida de grans empreses marítimes i va donar llum al primer llibre de dret escrit en la nostra llengua. Artísticament, la joia de Tortosa és la catedral, d’un goticisme finíssim per dins, renaixentista i abarrocada per defora. En el lloc on s’assenta hi hagué el temple romà i posteriorment la mesquita alcoranista.