Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Ruta literària: value
Passeig de Gràcia, 1, 08007 Barcelona
Categoria: Barcelona
En el llibre: Tots els camins duen a Roma. Memòries, 1
El primer Hotel Colón, inaugurat el 1902 a la de la Plaça de Catalunya amb el Passeig de Gràcia, va ser substituït, el 1918, per un nou edifici de set plantes d'alçada i 200 habitacions amb bany, obra d'Enric Sagnier. Els anys vint i trenta, el cafè Colón va ser seu de la penya els Jocs o del Colón, presidida pel poeta i editor Francesc Matheu. Ja en temps de la República i la Guerra Civil l'hotel va ser testimoni dels moments més tensos de la història d'aquells anys. Així, va ser seu de sindicats i partits polítics i durant l'aixecament militar feixista del 18 de juliol de 1936 refugi ocasional dels militars rebels fins que, assetjats per les forces lleials a la República, varen rendir-se i fets presoners. Durant la guerra, la seva façana va estar ocupada per pancartes i proclames comunistes, quan acollia la seu de les Joventuts Socialistes Unificades del PSUC i també de la UGT. El 1942, l'edifici s'enderrocà i en el seu lloc es va construir l'actual, seu del Banco Español de Crédito.
Des de qualsevol punt de la plaça de Catalunya que ens permeti tenir a la vista l'edifici podem llegir diferents textos que s'hi refereixen. Així, un text de Gaziel (Sant Feliu de Guíxols,1887- Barcelona, 1964) ens emmarca la penya que presidida l'editor i poeta Francesc Matheu. Una nota del Diari 1918 de J. V. Foix (Sarrià, Barcelona, 1893- 1987) ens descriu una trobada amb alguns dels joves avantguardistes de l'època. Per la seva banda, Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981), que freqüentà la penya amb una certa assiduïtat ens n'enumera els components més conspicus. Josep Maria de Sagarra(Barcelona, 1894-1961) situa a la terrassa del cafè un daltabaix sentimental amb Maria Lluïsa, protagonista de Vida privada, i una entretinguda. Sempronio, el meticulós cronista de la vida social de Barcelona durant dècades ens facilita amb el seu text una succinta història del cafè i enumera la diversitat de penyes de tot tipus que s'hi van acollir. Finalment, un fragment de Va ploure tot el dia, de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919-Granada, 2012) evoca els dies que l'autora, com a dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya va passar en un despatx de l'edifici del Colón.
Dades generals Localització
Fragment Text Literari
Al Café Cataluña, primer...
Al Café Cataluña, primer, i al Café Colón, després, tots a la plaça principal de Barcelona, s’hi aplegava una altra penya literària de geni també consagrada, més conservadora i més burgesa encara. Era la que presidia el poeta Francesc Matheu, gran animador literari que havia creat “La Ilustració Catalana”, la primera revista gràfica del nostre país, i una biblioteca copiosa, tipogràficament exquisida, i desenrotllada amb perfecta regularitat, mercès a l’esforç heroic de l’editor i a la fidelitat que li servaven la burgesia pairal o floralesca, i els amics de la cultura catalana escampats per Mallorca, València i el Rosselló. Amb la seva testa bíblica i barbada, i el tracte senyorívol que el distingia, Matheu era un motor admirable de les lletres catalanes, tal com les entenia i practicava l’estament més sòlid i tradicional de la Renaixença, el mateix que havia de sostenir l’Orfeó Català.
Per la penya del Cataluña i del Colón, hi passaven tots els qui tenien, vells o joves, resolts els seus propis neguits, tant els econòmics com els literaris. L’art d’escriure hi era tingut com un ornament superior, una mena de plat de postres de la vida, que devia assaborir-se únicament després de satisfeta la necessitat fisiològica, la fam essencial. Potser no anaven errats d’osques. La figura més viva i autèntica d’aquesta penya era Narcís Oller, el primer dels novel·listes catalans moderns. Tenia tot l’aire d’un coronel que hagués estat retirat del servei abans de ser general; era petit, secardí i eixut, sempre enutjat contra alguna cosa, però d’una bonhomia certa i d’un fons cordial. El poeta pirinenc Joan Maria Guasch —passada ja la trentena— constituïa l’element fresc i jove d’aquell cenacle ple de respectabilitat.