Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Ruta literària: value
Pl. Reial, 17, 08002 Barcelona
Categoria: Barcelona
En el llibre: Vida privada
Cafè restaurant de molta fama a finals del segle XIX i inicis del XX. Fundat el 1861 pel suís Mario Zanfa, va ser comprat pels germans Mata, empleats de la casa, que li donaren fama i prestigi. Estava situat al numero 31 de la Rambla del Centre, i tenia porta també a la plaça Reial, amb el número 17. A la dècada dels setanta del segle XIX, Jacint Verdaguer, amb altres estudiants de Vic, hi assistia a les tertúlies de la colla de la Jove Catalunya: el seu amic i metge naturalista Joan Montserrat, el futur editor Francesc Matheu, el poeta Francesc Ubach i Vinyeta, un dels més llorejats aleshores als Jocs Florals, Josep Roca i Roca, Ramon Picó i Campanar, etc. Tots ells sota el mestratge de Marià Aguiló. Va ser lloc de trobada dels partidaris dels plurals en -es. Així, Narcís Oller fou un dels assidus a aquestes reunions, tal com documenta un text de Montserrat Roig (Barcelona, 1946- 1991).També s'hi inventà el conegut arròs Parellada, a petició del client Juli Maria Parellada, que no es volia embrutar els dits i per això l'hi servien triat. I, en un saló de l'entresòl, la nit de Reis del 1944 s'hi començà a lliurar el Premi Nadal de novel·la, de l'editorial Destino. Es va tancar el 1949. Situats davant d'on era el local, podem llegir, a més del ja citat text de Roig, un fragment de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, en què Agustí Casals hi convida a sopar el protagonista Guillem de Lloberola, i que constata l'evolució que el local havia fet cap a menys a la dècada dels vint del segle passat. I, finalment, dos textos més, un de Sempronio i un altre de Nèstor Luján (Mataró, 1922 – Barcelona, 1995), ens aporten les vivències dels darrers dies del local.
Dades generals Localització
Fragment Text Literari
A Agustí Casals li agradava convidar...
A Agustí Casals li agradava convidar de tant en tant el seu amic a sopar al «Suís» perquè aquest restaurant que respira les palmeres i la noble arquitectura de la Plaça Reial (actualment Plaça de Francesc Macià) tenia tot el gust de les acaballes d’aquella Barcelona que intentava descobrir en la pell amoral i feble de Guillem de Lloberola. El «Cafè Suís» avui dia una mica abandonat, malgrat les reformes fetes abans de la guerra, conservava —i encara conserva— l’aire dels antics cafès i dels restaurants de to. Conservava el prestigi d’una bona cuina i d’un servei que semblava que encara no s’hagués assabentat del comunisme. A Agustí Casals li agradava menjar bé; el gust per la cuina acurada era una cosa que Agustí Casals havia descobert recentment, i davant d’un bon plat es trobava una mica amb l’emoció tremoladissa d’un pervingut.
La bona cuina formava part del seu sentimentalisme una punta literari, i de la seva devoció per la Barcelona antiga. En el cafè «Suís», sabia per Guillem de Lloberola que hi havien desfilat els bons gourmets enamorats de franceses opulentes que duien cotilles de martiri i barrets amb ocells del paradís i boàs llarguíssims fets de ploma d’estruç, tenyida d’anilina, i a l’hivern amagaven unes mans petites incrustades de brillants dintre d’aquells manguitos cilíndrics de pell de marta.
Agustí Casals es lamentava que aquest restaurant, potser afectat per la crisi o pels gustos de la gent, hagués vist emigrar l’antiga clientela de calaveres flamejants i d’entretingudes olímpiques. A l’hora de sopar amb la seva dona i amb Guillem, el «Suís» tenia una aire conventual i pacífic. A les altres taules hi havia algun estranger, el qual abans d’arribar a Barcelona ja coneixia la fama del restaurant, hi seia algun senyor dels habituals i dels fidels a la mateixa taula; però tot plegat feia un aire de dilluns.