Carrer de la Riereta

Miquel Ferran, comissari de policia del barri de les Drassanes, no era home per a embalar-se excessivament per un crim com el que s’acabava de descobrir al 86 del carrer de la Riereta. Val a dir també que, esperit realista com era, considerava sempre molt més greus les coses que es podien esdevenir que les ja succeïdes i que per tant eren sense remei. El seu districte no era pas de tot repòs. Al contrari, arrecerava allò que hom havia convingut a denomi­nar amb una fàcil aproximació, filla de periodistes imaginatius i impregnats de les «sèries» cinematogràfiques del temps del mut, el Barri Xinès. Els únics deixebles de Confuci que hom hauria pogut mai trobar en aquell entrellat de carrerons miste­riosos serien la mitja dotzena de venedors de collarets que hi feien la viu-viu. Però els novel·listes i repòrters estrangers s’havien emparat del nom, i el carrer del Cid o el del Migdia tenien, merescut o no, un tèrbol prestigi que podia competir amb el de la parisenca Rue de Lappe, el del Vieux Port de Mar­sella i àdhuc amb la venerable llegenda del White-chapel londinenc.

Tot això no impressionava gaire Miquel Ferran, funcionari honest i gens imaginatiu que de feia anys presidia la tranquil·litat d’aquell racó de ciutat. Ell sempre s’esforçava a atenuar les exageracions de tots els qui pretenien trobar en el sòrdid quadrilàter format per la Rambla, les Drassanes, el Paralelo i el carrer Nou una perillosa zona, refugi de tots els criminals perseguits per la justícia i claveguera cos­mopolita de tots els vicis. S’irritava amb els turistes estrangers o indígenes que es llançaven en família a la descoberta de «La Criolla» o de «Cal Sagristà», atrets per la reputació pecaminosa d’aquests indrets. Aquell snobisme, creia ell, només podia tenir un resultat: temptar els delinqüents que realment voltessin pel barri. I a més l’obligava sempre a posar agents pels voltants dels establiments més concorreguts.