Carrer de Venero, 18, 08005 Barcelona
Ruta literària: value

Carrer de Venero

Carrer de Venero, 18, 08005 Barcelona

Conxita Julià i Farrés

Barcelona, Barcelonès

 - 

1920
Barcelona, Barcelonès

 - 

2019
Categoria: Barcelona

En una planta baixa del número 19 d'aquest carrer, va anar a viure-hi quan era adolescent Conxita Julià i Farrés (Barcelona, 1920), que havia nascut al Clot, a tocar del Camp de l'Arpa, al carrer de Ruiz de Padrón, 37. Persona arrelada tota la vida al Poblenou, va ser protagonista, sent encara una nena, d'una relació epistolar amb el president Lluís Companys quan era tancat a la presó, que li regalà un dels típics mocadors que duia a la butxaca de l'americana. Poeta de renom en el seu barri, també va escriure un llibre de records, un fragment del qual podem llegir en qualsevol punt del carrer, bo i evocant l'ambient popular d'altre temps.

Dades generals Localització

Pel carrer de casa...

Pel carrer de casa —i suposo que per tot el barri— passaven sovint els venedors ambulants, oferint la seva mercaderia amb l’habitual cantarella de cadascun i depenent de l’article que pregonaven. Era molt familiar aquell pregó recitant les bones qualitats del producte i precisament per la seva cantarella no calia entendre’ls el que deien: jo sols de sentir les seves tonades ja endevinava quin venedor era. […]

Recordo que el drapaire, que anava amb aquest mitjà de transport tirat per un burret, sempre s’asseia a l’embarrat o braç del carretó, des d’on tocava la campana, o millor dit, amb un martell repicava un estri de ferro, com un cul d’olla, que estava clavat a la barana del petit carruatge. Tan bon punt se’l cridava, venia corrents a tractar la compra, o sigui, a la inversa dels altres venedors; ell comprava les ampolles de xampany, draps, roba de tota mena i tota classe de trastos, i tot allò que a les llars ja no es feia servir perquè havia estat renovat per altres estris nous, i era qüestió de fer neteja dels racons de la llar i de passada fer algun centimet.

Entre aquests venedors ambulants recordo una sola venedora. Disposava de bona parròquia i de bona veu. El seu crit era: «Terra d’escudelles, dones!».

La mare em donava deu cèntims per anar a comprar-ne, i la dona, amb una mesura d’un pot tot rovellat, m’omplia el meu perolet fins a vessar. Era una dona ben simpàtica i em xocava la seva cabellera tota estarrufada i esblanqueïda d’aquella sorreta que ella repartia pels barris, sense una gota de mandra i empenyent aquell carretó ple de la «més bona terra d’escudelles», com deia ella, amb la seva singular cantarella.

La terra d’escudelles és una sorra fina que serveix com a abrasiu per netejar estris de cuina o greixosos. A casa, també hi netejàvem els «escudellers», prestatges de fusta on es posaven les olles, els pots i les «escudelles» (tassa més gran i normalment de terrissa o ceràmica). També ens servia per netejar els culs d’olles o altres atuells, que s’havien fumat a causa dels fogons de carbó o llenya.

Shopping Basket