Casa del carrer Tenor Masini

Mentre camina, la bossa li copeja la cama dreta. De cop, s’atura. En aquesta cantonada hi havia el colmado. Per cada compra el botiguer li regalava un cromo de cartró d’una col·lecció d’una marca de xocolata del temps de la República, en què Polònia te­nia unes fronteres ben diferents de les d’ara i Espanya la bandera tricolor. En aquella cantonada hi havia el bar on anava a veure la tele els diumenges a la tarda, fins que els amos s’adonaven que la barra s’havia anat omplint de nens que no consumien res i els feien a tots fora. Ara hi ha un restaurant xinès. S’atura un instant per contemplar-lo millor; després reprèn el camí. Aquells baixos també eren un bar, però més endavant hi van posar una impremta. I ara ¿què és? Un local buit, per llogar. Aturat davant de la reixa de la finestra, li sembla escoltar encara el soroll repetitiu de la minerva. I allò era la polleria on s’embadalia mirant els cranis dels conills i els flams de sang, i aquesta porta amb un cartell que diu que es lloga era la de la vaqueria. De vegades entrava a veure com munyien les vaques; un cop, l’home que munyia va desviar un dels mugrons de la vaca per ruixar-lo de llet calenta, i en acabat reia. En aquesta altra escala hi vivia el metge. Al consultori tenia un paravent amb lamines japoneses.

Davant de la seva antiga casa s’aturà més estona. És un edifici senzill i gris, de finals del XIX o principis del XX. Compta els balcons des de baix cap a dalt: principal, primer, segon, tercer. Aquell, explica, és el pis on vaig viure tota la infantesa. Just aquell era el balcó de la meva habitació, i el del costat era el del menjador. Detalla quantes habitacions hi havia i com, a falta de dutxa, feien servir el safareig.