Catedral de Santa Maria de Girona

Al campanar de Santa Maria s’entra per la capella baptismal. Allí la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa.

(…)

Fa angoixa endinsar-se per aquell forat rectangular, fet a l’esbiaixada, sense cap relleu arquitectònic que l’indiqui ni volta que esvaeixi la idea d’enderrocament que suggereix en les juntures dels carreus. Talment apar que el mur peni, i, en traspassar-lo, fredor de pedra esgarrifa el visitant, que s’encongeix, aclaparat per la pesantor que endevina sobre seu en l’enorme massa, que sembla cruixir i esmicolar-se a l’empenta immensa de l’atrevida nau.

La impressió de domini que em féu la catedral el primer dia que la vaig veure, impressió que després no ha fet més que acusar-se’m en l’esperit, és d’un entrellat molt complex. Hi intervenen les seves proporcions, enormes, la seva alçada alterosa, desafiadora, procaçment vertical i massissa, però hi intervé potser també, multiplicant aquests fets, una situació geogràfica que implica, deliberadament, una voluntat de domini i de potència. Està situada en el punt més alt de la ciutat i està posada d’una tal manera que tot el que viu al seu voltant queda arraulit, irrisori, mínim. Davant de la virilitat dels seus murs i contraforts, tot queda com aclaparat: els teulats de la ciutat, el paisatge, tan dolç, de la Girona fluvial, les frondes arbòries, les llunyanies. Tot queda petit i destenyit. Es produeix una ruptura de proporcions entre les mides normals del pastor i el ramat. El pastor agafa unes proporcions gegantines davant de la irrisorietat del ramat que porta. Aquesta ruptura de proporcions constitueix el centre mateix de l’efecte que em feia la catedral.

La primera impressió que sentia era la d’enxiquir-se. L’amplària colossal i agosarada de la nau única, l’esveltesa de les columnes i dels arcs que talment sembla que vagin a cercar les claus de la volta a l’infinit, i la majestat del conjunt, alhora que meravellen el visitant, li produeixen la rara il·lusió de tornar-se una volva.

(…)

En la solitud, lleugerament perfumada d’encens, la llum dels vitratges policromats relliscava per les parets, per les lloses sepulcrals i per dintre les capelles, seguint la lenta declinació del sol