Escultura dels llumins

Des de la cantonada del carrer del Pantà de Tremp amb Farners, vaig veure el sot on resisteix el barri de la Clota, darrere del Martí Codolar i al costat mateix dels llumins gegantins de Claes Oldenburg. Pocs dels meus amics, dels que ens reuníem aquí mateix abans de baixar corrents fins als camps de futbol on els capellans organitzaven lligues per als nois dels barris pobres, havien sobreviscut. Vam patir el doble mentre el país anava fent via aliè a la nostra combustió. La injustícia, la realitat, es va presentar de sobte i els va mossegar i arrencar l’ànima. Em vaig cansar de veure el sofriment i la mort, la por que els devorava i que els torturava fins a deixar-los indiferents. Dalt de la Vall d’Hebron, vaig sentir la humitat i el fred a través de la camisa i ja no sabia on eren les llàgrimes, on eren les paraules.

Què en quedava, de tot plegat? Recordava encara l’amor cap a noies que ens van ensenyar que valia la pena continuar. Matisant, caldria repetir els versos d’una cançó de Lou Reed: «La vida val la pena però és del tot injusta». Abraçats a la destrucció, molts es van quedar pel camí. Primer van ser les drogues dures (l’heroïna que es va endur la mare d’Eva, l’àcid, l’alcohol i la velocitat) i després vindrien les toves (el tabac, el treball i la rutina). Hi havia hagut moltes baixes, però no calia entestar-s’hi més. Només oblidar. No caure sota el poder hipnotitzador de la nostàlgia.