La base de dades de les Lletres Catalanes
Santa Madrona és copatrona de Barcelona amb Santa Eulàlia d'ençà el 1563, el Consell de Cent le'n va proclamar. Cap al 892, les seves relíquies van ser embarcades amb rumb a Marsella; en passar el vaixell davant de Barcelona, un temporal va fer que el vaixell s'hagués de refugiar al seu port. La tradició diu que cada cop que el vaixell intentava sortir, la tempesta tornava a començar, com a senyal que la voluntat de la santa era romandre a la ciutat. Quan es va construir la nova parròquia de Santa Madrona, al Poble Sec, reedificada en 1888, s'hi traslladaren les relíquies, venerant-s'hi en una urna fins que el 1909, durant la Setmana Tràgica, l'església va ser cremada i les relíquies profanades.
Davant l'església o al seu interior podem llegir la barcarola que Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845- Vil·la Joana, 1902) li va dedicar i un fragment autobiogràfic de Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) que hi fou batejat.
Vaig néixer el dia 16 de maig del 1894. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa Madrona, dins una tarda tempestuosa d’aigua com una obstinació. Aquell dia a Montjuïc posaven en capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir. En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: «Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser…». Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: el meu destí l’Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar. Un llibre en espanyol, Humo de fábrica, i Un Enemic del Poble, són les darreres flames. Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.