Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Ruta literària: value
Estació de França, Barcelona
Categoria: Barcelona
En el llibre: Barcelona tràgica
Aquesta estació de la línia de Granollers, Girona o França va entrar en servei l'any 1929 en substitució de l'anomenada estació de Granollers o Barcelona Término, edificada el 1854, quan va entrar en servei el tram construït per la Companyia dels Camins de Ferro del Nord de Barcelona, entre Barcelona i Granollers. L'actual Estació de França fou dissenyada per l'arquitecte Pedro Muguruza, construïda per la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant i inaugurada per Alfons XIII l'any 1929 amb motiu de l'Exposició Universal. Les dotze vies i set andanes situades dins la U estan cobertes per dues marquesines metàl·liques de 29 metres d'alçària i 195 metres de longitud, que, en bona part, descriuen una corba cap a l'esquerra. En el vestíbul i en una de les andanes podem llegir, primer, el poema que Joan Margarit hi ambienta amb els records de quan era infant; un fragment de Barcelona tràgica, d'Andreu Martín que recrea l'arribada a l'estació de Francesc Ferrer i Guàrdia procedent del Masnou, i, després, un passatge de Memòria d'uns ulls pintats, de Lluís Llach, novel·la ambientada a la Barceloneta durant la Segona República i la Guerra Civil.
Dades generals Localització
Fragment Text Literari
El tren procedent de Mataró...
El tren procedent de Mataró va entrar a l’estació de França a les 8:34, amb quatre minuts de retard. Es va aturar a la via u, esbufegant i llençant un vapor dens i brut en totes direccions que creava una boira densa de l’interior de la qual sortien els passatgers.
Un d’aquests passatgers no era gaire alt i anava vestit amb un lleuger vestit de lli de color cru, corbata de llaç, gorra de quadres i botes còmodes per caminar pel camp. Duia un bigoti abundant i una barba molt ben retallada, en punta. Tenia cinquanta anys justos, mirava directament amb ulls tendres i fràgils, caminava amb una certa fatxenderia, potser per compensar la seva curta alçada, i es deia Francesc Ferrer i Guàrdia.
Li va sortir al pas un jove, més alt i prim que ell, de vestit fosc de ciutat i de moviments continguts que semblava que dissimulaven una energia desbordant que fàcilment podia convertir-se en violència. Era Miquel Villalobos Moreno, un col·laborador del pedagog.
Els dos homes es van parlar primer amb una mirada d’intel·ligència. Les ninetes van fer un ball dedicat a dos homes que es van aturar molt a prop d’ells. L’un, amb ulleres, buscava a les butxaques de la jaqueta alguna cosa que no trobava. L’altre, alt i cepat, amb cara de pagès, badava llegint, potser lletrejant, les inscripcions que ostentava la locomotora. Eren policies, sens dubte.