Fira de Bellcaire. Els Encants

Centenars més d’objectes exciten la curiositat, motiven l’horror o desperten la simpatia. Llargues fileres de calçat en les que les mitges soles s’han anat sobreposant com en la terra les capes geològiques; gàbies abandonades, d’on volaren els aucells, i que esperen per tancar a la presó dels seus ferros altres pobres presoners; trenes ventureres, mústigues i passades, com tretes de les parets d’una ermita on van anar com ex-voto; el segell d’una societat de crèdit que el descrèdit va portar a la bancarrota, tirant, a la vegada que el segell, una multitud de parroquians a la fira; mil objectes més, units per la desgràcia, que formarien immensos catàlegs de dolors, una arpa sense cordes, uns gemelos sense vidres, capses de joies ensenyant per sa oberta boca el motllo de lo que van contenir, calendaris d’anys endarrerits, i altres objectes més que no recorda la memòria i que entren l’amargura en el cor del que s’atreveix a remoure el fons d’aquella escuma, d’aquella escuma negra que llença la humanitat en els temporals de la vida.

Aquesta és la trista fira. Fira de dol a pesar de celebrar-se en dies de festa; fira de tarda ennuvolada a pe­sar del sol de la nostra terra que l’il·lumina; de desterro i abandono a pesar del bullici que l’inunda en onades de colors. És l’herba del savi de Calderón que escup la misèria en les ciutats, i que, miserables deixes, serveixen encara d’abric a sers més pobres encara que acuden en aquell últim refugi com qui va a la terra de promissió de sa pobresa, com qui s’aferra a l’última esperança, abans que la desesperació s’apoderi del seu cor i entri l’abatiment a l’ànima caiguda.

Els objectes exposats a la intempèrie esperen sa planeta, pendent d’aquella última visita; d’aquella exhibició ambulant depèn el camí que tindran d’anar seguint; allí es regateja sa sort fins a l’últim cèntim; però la fatalitat està escrita en sa pàtina; i, siga la que vulgui la mà que ajudi a aixecar-los,’ no han de formar-se il·lusions del pervindre amargant que els espera, ja que es segur que en el curs de llur duració sols veuran nous dolors i noves misèries, eixugaran mes llàgrimes i sentiran mes queixes, passaran altra volta per les cases de préstams, abri­garan cossos malalts i assistiran a darreres angúnies, per a tornar, a l’últim, xopats de desinfectants i plens de noves ferides, a mostrar el seu dolor sota el sol esplendent en les humides aceres de la fira de Bellcaire.