Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Ruta literària: value
Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Carrer de Sant Quintí, Barcelona
Categoria: Barcelona
En el llibre: T’estimo si he begut
L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és el conjunt modernista català més important i un cas únic del modernisme europeu com a centre mèdic. Fou projectat per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner i va ser construït entre el 1902 i el 1930 en dues fases: la primera, duta a terme per ell mateix entre el 1902 i el 1913, amb tretze edificis; la segona, realitzada pel seu fill, Pere Domènech i Roura, a partir del 1920, enllestí els altres sis edificis. Malgrat no haver-se desenvolupat íntegrament tot el projecte original, la seva notorietat ha estat reconeguda amb diversos premis, com ara la declaració de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1997. Actualment, restaurat, ha deixat de complir les finalitats mèdiques per a què fou creat i allotja centres vinculats amb la secretaria general de la Unió per la Mediterrània.
Situats en el pati d'entrada o bé en l'àmplia sala de recepció, podem llegir un fragment del conte d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) que té el seu desenllaç en el recinte hospitalari i un episodi de La mala dona, de Marc Pastor, en què l'inspector Juan Malsano ha d'anar a l'hospital de Sant Pau en cerca de l'home misteriós que segresta criatures perquè Enriqueta Martí, la vampira del carrer de Ponent, tingui sang fresca.
Dades generals Localització
Fragment Text Literari
Carta al meu fill no biològic
Li veig una cremada al coll, força vistosa, com si s’hagués escaldat de petit. No puc dir si té trenta-cinc anys o quaranta-cinc. El nas és gros —m’agrada— i la boca gairebé és una ratlla.
La psicòloga dels cabells grisos ens porta la meva bossa i les dues jaquetes:
—¿Què, parella? ¿Com va? ¿Com us trobeu?
—Hem vomitat—diu ell—. Era la llet. Seguríssim.
—Valdrà més que aneu a urgències. Al vàter no us hi quedeu. Aneu a urgències i que us mirin. Ens aixequem, agafem les coses i la seguim.
—Ara no patiu per la idoneïtat. Ja veurem què fem amb vosaltres dos. També són els nervis, això.
S’atura a la porta i ens ensenya l’edifici d’urgències, a l’altra banda del jardí.
—De seguida que us trobeu millor, veniu, ¿eh? Aviam si sou a temps de sentir la valoració.
Fem que sí i ens posem a caminar a poc a poc, amb les mans a la panxa. Fa sol i l’home esternuda. I és curiosa, la manera que té d’esternudar. El gemec que li ha sortit em sembla que deu ser el mateix que fa quan ejacula. És un «eeh» llarg i displicent, com de fàstic, però també de desesperació.
—S’hi està bé, aquí fora—dic.
—Ara fumaria—diu ell—. ¿Tu no? ¿Fumes, tu? Em giro dissimuladament per veure si la psicòloga encara és a la porta. Ja no hi és.
—És que ens notaran l’olor.
Però l’home contesta que no, que segur que no, que no ens la poden notar de cap manera perquè som a l’aire lliure, i s’asseu en un banc i treu el paquet de tabac. Em diu que si ens enxampen podem donar l’excusa que ens hem marejat i que teníem por de vomitar a la sala d’espera. I que hem preferit quedar-nos a fora a prendre l’aire.
No n’estic del tot convençuda, però també m’assec. Es posa dues cigarretes a la boca, les encèn i me’n dóna una. És un gest que no veia fer des de fa dècades. Em recorda l’època en què anava a les discoteques, quan tenia quinze o setze anys. Vaig tenir un nòvio que sempre ho feia. Es posava les dues cigarretes a la boca, les encenia i em donava la primera a mi. Era un noi que sempre demanava vodka amb taronja per beure. Aspiro el fum. Al jardí hi ha tot de japonesos que retraten l’hospital, modernista, i pacients i familiars que passegen. Fa bo. Una malalta arrossega la seva bossa de sèrum amb l’aparell de rodetes. També es veuen metges amunt i avall.