Jardins de Josep Pous i Pagès

Establert a Barcelona, el tema de la ciutat predominarà aviat en la seva producció. Una preocupació l’esperona cada dia més: el llenguatge. És, en especial, pel llenguatge que ell aspira a ser un clàssic. Contra la tendència comarcalista, cara als autors rurals, ell no es limita a escoltar la llengua parlada i a garbellar-la bé, sinó que llegeix els antics i aprèn dels moderns. Dedica una de les seves comèdies a Pompeu Fabra i això és suficient per a fer comprendre com segueix els millors en la tasca depuradora de l’idioma. S’incorpora alhora als ideals culturals, ètics i polítics de les noves promocions. […]

Ell volia fer un teatre on l’humor fos intel·ligent, on el sentiment no degenerés en sentimentalisme, on els caràcters fossin ben observats, però no a través de l’objectiu fotogràfic ni de la lent del naturalista, sinó amb la mirada de l’humorista que deforma per millor definir o del poeta que exalta per millor fer comprendre. Això, per a ell, eren gairebé preceptes. Oscil·lant entre la farsa i la tragèdia, s’inclinava per temperament cap a la farsa. «Fer riure», afirmava, «és més difícil que fer plorar.» Algú va dir-li: «Tireu una pela de taronja a l’escenari i ja veureu, si un actor rellisca, com el públic riu». «Sí», replica, «el mal és que el nostre teatre, avui, és massa ple de peles de taronja.» El seu teatre, però, amb això d’oscil·lar entre farsa i tragèdia, ¿és només un teatre de mitges tintes, intel·ligent i burgès, tal com en realitat se’l considerava?… Ell en protestava i, amargat o indignat, acusava els crítics: «No saben ni comprendre! No veuen res!».

Pous i Pagès, ànima tota ella moviment, se sentí dins el seu element i polemitzà, orientà, produí i donà al públic. Una novel·la (Quan es fa nosa, 1903) i un recull de narracions (Empordaneses, 1904) conegueren l’èxit. Una comèdia estimada avui com a clàssica dins la història del teatre català (L’endemà de bodes, 1904), més encara que passar desapercebuda, fou malentesa; s’hi veié un naturalisme pintoresc, quan l’autor en rigor s’allunyava del que estava en voga al començament del segle. Home profundament lligat a la terra i als seus costums, el que el preocupava i el que ell enfondiria sempre en la seva obra de creador és el caràcter peculiar que hi prenen els conflictes humans, sobretot el de la generositat de cor enfrontada amb l’egoisme i el de l’energia viril enfrontant-se contra les forces hostils del món. És segons aquell propòsit i dins aquesta problemàtica que Pous i Pagès escriví el seu llibre mestre, bella fita en la novel·lística catalana, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912).

[…]

Pous i Pagès revelà en tota ocasió una gran ànima. Parlà quan hi havia perill a fer-ho; callà, per principi, quan era dur per a un escriptor de restar en el silenci. Fou un escriptor combatiu, conscient que els mots comporten idees que cal defensar i guardar. En els seus darrers anys es trobà ésser, i el trobàrem que era, no sols un degà dels escriptors catalans, sinó un centre moral en la vida anguniada del país. Els vells el respectaven perquè el sentien, com ell volia, conservador lleial de tot un llegat pairal i humà que no es pot malbaratar; els joves l’estimaven perquè el veien obert, tot ell projectat cap al futur, inquiet d’una ingenuïtat generosa que els assenyalava camí i tasca a ells. És en aquesta prodigiosa plenitud humana, igualment rica en el que és gran i en el que és petit, que el confirmarà la seva copiosa correspondència privada, quan vindrà l’hora de publicar-la.