Jardins de Maria Mercè Marçal
Ruta literària: value

Jardins de Maria Mercè Marçal

Jardins de Maria Mercè Marçal

Maria Mercè Marçal Serra

Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell

 - 

1952
Barcelona, Barcelonès

 - 

1998
Categoria: Barcelona
En el llibre: Sota el signe del drac

Aquest jardí està situat a l'interior de l'illa de l'Eixample compresa entre el carrer Provença, Rosselló, Viladomat i comte Borrell. L'accés és per Provença, 97. Ocupa bona part de l'antic edifici de l'Editorial Sopena. Per aquesta raó en un pany de paret del fons hi ha tot restes que n'ornamentaven la façana. Situats davant el faristol que trobarem només entrar a mà esquerra les dues populars divises de Maria Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998) i asseguts en un dels bancs, un fragment del pregó que sobre Sant Jordi i els escriptors va pronunciar el 1996 a l'Ateneu Barcelonès i, finalment, el poema necrològic que li va dedicar Maria Àngels Anglada.

Dades generals Localització

Perquè és de la sang del drac...

Perquè és de la sang del drac que es nodreixen les roses de Sant Jordi. És en la sang del drac on beu la parau­la viva de qui escriu.

I he vingut a parar, ja, quasi sense adonar-me’n, a la imatge que m’ocupava el centre de l’escena quan donava voltes entorn d’allò que volia dir avui, entorn de la diada de Sant Jordi, el llibre i sobretot la literatura: la imatge del drac sofrent, la passió del drac. La sang del drac -del drac que l’escriptor o l’escriptora ali­menta i cova dins seu, vora la font indominable de la vida, arran de la mort- com a origen de l’escriptura literària. Aquest drac que ressorgeix cíclicament i que, fins i tot decapitat, es capaç de fer néixer la bellesa, perquè allò que ens diu la seva mort ritual és la seva pervivència aferrissada, la seva resurrecció inevitable, més enllà de la voluntat que domina i de la raó que exclou. Perquè el drac és, per a mi, la imatge de tot allò que és exclòs, i allò que és exclòs retorna en forma d’amenaça, de força obscura, d’enemic. Tot procés civilitzador exclou i limita el seu domini sobre la natura, i sobre les més diverses facetes de l’experiència, el seu control sobre els impulsos primaris de vida i de mort comporta l’exili més enllà de la consciència i del llenguatge d’allò que és negat, i implica, per tant, sofriment soterrat, passió. I tot allò que queda fora, irreductiblement altre i desconegut, és associat a les forces del mal. El drac és el poder terrible d’allò que en nosaltres resta del que queda exclòs. l’escriptor, l’escriptora, s’hi encara, sovint de forma esbiaixada i obliqua, amb els mots i, de vegades, aconsegueix que el monstre parli, digui bocins de la seva veritat obscura, forçant i eixamplant així els límits d’allò que pot ésser dit. Perquè sempre el terrible és a la vora del bell, com el seu límit i alhora com la seva condició d’existència.

Si com a escriptora sento que les meves arreis s’enfondeixen en la sang del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l’heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre, de tot aquell pany de l’experiència caòtic -el continent negre- en va dir Freud- que no s’ha deixat dir del tot pel llenguatge colonitzador. Així no és cap casualitat que molt sovint -com passa en el relat mitològic grec a què he al·ludit al principi, el de Perseu que mata la Medusa- les llegendes que ritualitzen aquesta lluita contra el mal presenten el mons­tre com un personatge femení. No m’estendré en aquest punt que reforja encara més la meva fascinació per tot aquest seguit de figures poderoses i alhora sofrents que, com el drac, evoquen els territoris verges inexplorats de més enllà de la norma, oferts a la nostra fam de nous espais i de noves representacions. I que amb la seva mort cíclica, no fan sinó posar de relleu i donar a llum la seva força un i altre cop renovellada.

Shopping Basket