La Catedral de Santa Maria de Tortosa

FÀBIO: Ni jo li veig tals criats, ni sé que faça tals caritats; no que no tinga ocasió i encara obligació i força de fer-ho per la infinitat de pobres mendicants que vui hi ha en Tortosa, ab esta tan cruel i tan universal fam que és casi en tota Espanya, que van per los carrers tan embotits que és dolor veure’ls, sense una altra llegió de pobres vergonyants que purament pereixen de fam. I sabem que moltes cases no viuen sinó d’herbes i de garrofes, mas no per això veig que es mou a fer caritats més del que solia, o si fa, tan poc que no fa cap a res.

DON PEDRO: No em meravell, doncs, que no emprenga l’obra de la seu, perquè si aqueixa que de dret li és forçada no fa, com farà aquella que és voluntària?

LÚCIO: De dret, tan forçada hi és l’una com l’altra, segons opinió de molts, que de tres parts de la renda dien que la primera ha de ser per a son viure, la segona per a pobres i la tercera per a obrar esglésies.

DON PEDRO: Lo bisbe que vui tenim no es diu don Ferrando de Lloaces?

FÀBIO: Senyor, sí.

DON PEDRO: No és menester desconfiar, que si fins ací no ha fet, hi farà en alguna hora, quan menys vos ho pensareu, que m’han dit que és ric home i tots temps se trau més de cru que del nu, i per altra part no ignora, com a docte que és, al que és obligat fer, i si la vergonya no l’estimula, estimular-lo ha la consciència.

DON PEDRO: […] Al papa, que és príncep de l’Església, no es té respecte, i volen que se’n tingue al simple coronat? […]

DON PEDRO: I no veeu la guerra tan oberta que per a vui té lo rei d’Espanya don Felip contra lo papa Paulo Quart, que si Déu no ho remedia, tot ha d’anar al través?

LÚCIO: Prou ho veem, senyor don Pedro. Però d’això se’n té la culpa lo papa, […]

LÚCIO: Senyor, no em poseu en aqueixes fondures, i per amor de mi no façau parlar del papa que té manat que no es parle d’ell; […]

DON PEDRO: No parleu vós contra la potestat sua, ni tracteu tampoc d’articles de fe […] tot lo que es dirà, serà com si dit no fos i dir-se ha sense entervenir-hi malícia alguna.

LÚCIO: […] En tot me sosmet a l’ordinació i correcció de la Santa Església Romana. […]

FÀBIO: […] no sabeu vós que aqueix regne de Nàpols era de l’Església i per demasiada liberalitat d’un papa fou establit a rei particular ab gran perjuí d’aquella?[…]

LÚCIO: […] lo papa no l’ha de voler cobrar ab escàndol i violència. […]

LÚCIO: […] que lo turc està a la porta menaçant-nos a Itàlia, i los lluterans tenen ocupada quasi tota Alemanya i França; tenim ja si és perduda Grècia; Inglaterra, ja veeu qual està; de manera que l’Europa, aon quasi a soles s’honra lo nom de Jesucrist, ja no hi resta net sinó Itàlia i Espanya; i en Espanya, ja veeu lo que és seguit en Castella, que si no tingueren lo rei tan catòlic i no anara per mig la Santa Inquisició […]. Perquè, què cosa més impertinent i fora de raó […] que lo papa, que sol ha d’entendre instruir-nos en la vida espiritual i persuadir-nos en paraules i exemples a la humilitat i temperància, haja de tenir cuidado de regir regnes en lo temporal, i per a defensar aquells tenir exèrcits i tota forma d’ingenis de guerra per a matar hòmens. Les armes del papa, a la fe, senyor Fàbio, han de ser espirituals i no de ferro […].

DON PEDRO: Par, senyor Lúcio, que no teniu vós per bé que l’Isglésia tinga patrimoni?

LÚCIO: Casi que no ho tinc per bé.

DON PEDRO: Per què?

LÚCIO: Per mil coses que he llegides i oïdes i encara vistes sobre açò del patrimoni de l’Església que han causat grans escàndols en la cristiandat […].

L’Ebre entra a Tortosa d’una manera triomfal —i no ho dic pas per un determinat monument, ja rovellat del tot—, sinó perquè lligada la ciutat pels seus dos ponts (abans de la darrera guerra n’hi havia tres) amb els carrers que fan de riba, el fort de la Suda a l’esquerra, l’església del Roser —una mica florentina— a la dreta, ofereix una bella perspectiva, d’acord amb la vocació de gran ciutat que Tortosa sembla haver tingut des que els romans van anomenar-la Julia Augusta Dertosa. Fou un romà també, Cató el Gramàtic, que dos segles abans de l’era cristiana va cantar l’«Hiberus pulcher, magnus et pisculentus», l’Ebre net, gran i ric en peixos. Els àrabs, al seu torn, van fer de Tortosa la capital d’un reialme i van senyorejar-la a la vora de quatre segles i mig. Ja hem parlat del coratjós comte rei que va reconquerir-la, després d’un llarg setge, per terra i pel riu, amb l’ajut dels templers, dels genovesos i dels cavallers de la noble estirp dels Montcada. El carrer de Montcada recorda, encara avui, a Tortosa, aquella gesta. En l’edat mitjana fou ciutat de Corts i punt de partida de grans empreses marítimes i va donar llum al primer llibre de dret escrit en la nostra llengua. Artísticament, la joia de Tortosa és la catedral, d’un goticisme finíssim per dins, renaixentista i abarrocada per defora. En el lloc on s’assenta hi hagué el temple romà i posteriorment la mesquita alcoranista.

Textualment la Bíblia narra
que «a l’Edèn va plantar
Jahvè Déu un Jardí
on va posar-hi l’home».

I era un Jardí amb un riu d’aigües claríssimes
(que alguns li deien riu de llet i mel).
I era un Jardí orejat pel ventijol
(que alguns li deien zèfir).
I era un Jardí de cedres olorosos i una remor de tórtores
(que alguns li deien Paradís).

Javhè Déu va formar d’una costella
d’Adam el cos de la muller,
i Eva i Adam eren feliços
i estaven nus «i no tenien
cap rubor un de l’altre».

Javhè Déu apariex
vestit amb una túnica vermella
i enmig d’Eva i Adam:
un Adam pensatiu i una Eva genuflexa.

En aquell Paradís
– lloc de verdor i molt deleitable
– tot era pau: una font clara
i uns animals d’una rara blancúria,
entre ells un unicorn
que beu molt mansament i que somia
reposar el cap sobre la falda
d’alguna noia verge.

També hi ha multitud d’animalons:
ocells, amfibis, peixos…
Cap ombra de pecat s’endevinava:
i és que era el Paradís del primer dia.

Tot i així en la pintura s’intueixen
una Pomera i una Serp.