Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Ruta literària: value
Mirador 1 Turó del Putxet, Barcelona
Categoria: Barcelona
En el llibre: El Putxet. Memòries d’un paradís perdut
El Putget és una petita muntanya de 178 metres d'altitud que s'estén entre Vallcarca i Sant Gervasi. Malgrat que hi ha notícies de l'existència d'una capella al segle XVII, els primers vestigis de poblament coneguts s'han de situar cap al 1870, quan la burgesia barcelonina va començar a construir-hi torres per traslladar-s'hi a causa de les condicions poc saludables dels estrets carrers dela Barcelona vella. Els terrenys dels jardins del Turó del Putxet formaven part de l'antiga finca Torre Espanya, propietat de la família Morató. L'any 1917 va ser inclosa en la planificació de zones verdes, que reservava els turons de la ciutat com a espais naturals. Amb el temps, però, es va anar urbanitzant. Quan, l'any1970, l'Ajuntament va expropiar els terrenys que ocupen els actuals jardins, l'antic bosc mediterrani original s'havia convertit, des del primer terç del segle XX, en un espai erm explotat com a pedrera. Aquests jardins oberts als quatre vents constitueixen un dels miradors més privilegiats de Barcelona. Fer-hi «el cim» tindrà la recompensa de gaudir d'una vista de Barcelona senzillament excepcional, ja que volta els 360º. El Tibidabo, Collserola, la Creueta del Coll, la muntanya Pelada, el front marítim de la ciutat, Sant Pere Màrtir, el Forat del Vent, Montjuïc, la plana del Llobregat... És, doncs, un punt indiscutiblement vàlid per poder-hi llegir la descripció que d'aquest panorama feia Elvira Farreras des del terrat de casa seva, situada a la falda del turó. Hi consigna la degradació del paisatge. En un altre fragment rememora la visió del pas del Zeppelin per damunt de la ciutat el dia de la Mercè del 1929, arran de la inauguració de l'Exposició Internacional.
Dades generals Localització
Fragment Text Literari
Sembla mentida...
Sembla mentida les coses que es poden veure des d’un terrat. A més, si des d’allí es domina tota una vila, com passava amb el nostre, anys enrere. Ara, malauradament, només es veuen blocs de ciment amb les seves finestres, que a voltes semblen nínxols, galeries i patis de veïns. De petita, ni jo ni els germans que em seguien no teníem permís per sortir al terrat sols. A més a més, la porta estava tancada i barrada amb dues barres de ferro. Era quasi impossible moure-les si no ho feia una persona gran. Quan a vegades, acompanyats, se’ns permetia sortir-hi quedàvem meravellats. Es veia tot Barcelona amb el mar al fons, els grans vaixells que entraven o sortien del port: el Giulio Cesare, o el Principessa Mafalda, transatlàntics dels més grossos en aquells temps. Vèiem la silueta de la catedral, la muntanya de Montjuïc amb el seu gran castell al cim, enllà el Pla del Llobregat amb la farola que a la nit llançava el seu raig lluminós i on alguna vegada veia una avioneta que prenia terra. A l’altra banda vèiem el Pla del Besòs, amb les xemeneies de la Tèrmica, i més ençà les quatre torres de la Sagrada Família, que encara no s’havia ampliat. Seguia l’amfiteatre de muntanyes que començava amb el Carmel, la Muntanya Pelada, el Coll, les tres creus del cim del Parc Güell, el Turó de la Peira, totes plenes de verdor. Són espais que avui estan completament desfigurats i degradats. Seguia la serra de Collserola fins a Sant Pere Màrtir amb el Tibidabo al centre, que intuíem però no podíem veure, ja que el turó del Putxet, que teníem just darrera la casa, ens el tapava amb els seus pins i el mirador que tenia al capdamunt.
Text: