Mur lateral de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Devia tenir jo deu anys, ben just.
Només havia ensumat llimones verdes
i durs mugrons
de mare jove, entresuats,
acabats de fer al dolor d’oferir-se.

Pujant a mà dreta (abans d’arribar
a la pedrera de flairoses herbes punxegudes,
tifes seques i mosques metàl·liques),
s’acabava la paret de l’hospital.
Allí,
contra aquell mur de déu i pedra,
els afusellaven.

De primer
—jo em sabia els detalls de memòria—
se sentiria un borinot, el camió
que sorgia del no-res; després,
en passar per davant de casa,
on el carrer s’empinava tot d’una,
canviaria de marxa, estossegaria,
faria aquell suprem esforç per arribar.

Llavors transcorreria una estona impenetrable, inexistent; jo me l’omplia
fent baixar els condemnats, empenyent-los, arrenglerant-los, invocant la mort.

El so
alhora sec i tombejant de la descàrrega,
m’obligava a mossegar el coixí. El camió
ara carrer avall,
partia veloçment, en el sentit de l’alba,
rere els esperits.

Aquell matí
tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell
per terra, fosques taques al mur;
incomprensible, vermellós fanguissar
damunt el nostre camí de cada dia.
Miràvem tot allò,
ens buscàvem els ulls,
ens vèiem —recordo—
ferotges, separats, envellits. On érem?