Plaça d’Eivissa

Les orenetes corren pel cel blau com fletxes de trajectòries canviants i baixen a tota velocitat fins a gairebé estavellar-se contra els balcons. Van tan de pressa que amb prou feines pots seguir el batre de les ales, el drap negre que agiten amb una excitació arrauxada. S’empaiten, juguen, s’atropellen, riuen amb una xiscladissa alegre, com en un partit de futbol en què xiulessin vint àrbitres alhora. T’hi fixes bé abans de submergir-te en les entranyes del subsòl. Quan en surtis, potser no veuràs cap oreneta, potser el cel s’haurà tapat amb núvols cendrosos i fins i tot podria donar-se el cas que plogués. No ho sabràs fins al final, quan arribis a Cornellà.

Ets a la plaça Eivissa, al cor d’Horta. La boca del me­tro s’obre al teu davant com un xuclador. Baixes les es­cales, marques la targeta i fas rodolar el torniquet de la màquina cancel·ladora. Ja ets dins. Suspesa al sostre del passadís, una càmera et fa pensar que algú et veu en algun lloc remot. Una música ambiental, neutra, asèptica, t’acompanya fins a l’andana. El comboi que t’ha de por­tar d’un extrem a l’altre de Barcelona t’espera amb les portes obertes, amb l’aire de repòs que es respira als començaments de línia.

T’asseus i observes la gent que va entrant: un home que du una gàbia de canari tapada amb roba de fer farcells, una dona musulmana amb el cap cobert, una noia que s’afanya a fer sopes de lletres, un adolescent que s’entreté a teclejar el mòbil, una dona que llegeix una novel·la gruixuda, un carter que tragina un carro groc que du imprès el logotip de correus…

T’agraden els vagons d’aquesta línia perquè, encarats a banda i banda en dues úniques fileres, els passatgers es poden observar els uns als altres amb deteniment. Mira com entra aquesta vella menuda i seca que es mou amb lleugeresa. En una mà du un bastó que no fa servir i amb l’altra sosté una bossa de supermercat. L’acompanyen una noia jove, negra i lluent com el betum, i una dona que la protegeix i li dóna ordres:

—Vigili, mama, seguí, compte amb el bastó.

La vella s’asseu amb la docilitat d’una nena obedient, i t’adones que no toca amb els peus a terra.