Plaça d'Eivissa, Barcelona
Ruta literària: value

Plaça d’Eivissa

Plaça d'Eivissa, Barcelona

Ramon Solsona Sancho

Barcelona, Barcelonès

 - 

1950
Categoria: Barcelona
En el llibre: Línia blava

La plaça d'Eivissa forma part del nucli antic del barri d'Horta. Va ser coneguda com a plaça del Mercat fins que el 1907, uns quants anys després de l'agregació d'Horta a Barcelona, l'ajuntament li va canviar el nom per l'actual. El 1921 es va aprovar un projecte d'eixamplament per fer-la més gran i menys irregular. D'ençà del 1970 hi arriba el metro. Precisament l'acció de la novel·la Línia blava, de Ramon Solsona (Barcelona, 1950), arrenca d'aquesta estació, quan hi tenia l'origen i el final de la línia abans que l'allarguessin fins a la Vall d'Hebron. A l'interior de l'entrada del metro podem llegir-ne el fragment escollit. A l'exterior ens podem servir de la lectura d'un fragment d'En caure la tarda, de Jordi Coca (Barcelona, 1947), la història de Miquel Gironès, un home que viu entotsolat tot d'històries sentimentals a la casa que té en aquest barri, i d'un conte de Màrius Serra en què els protagonistes fan tot un itinerari hortenc per anar a veure la final de la Champions de Wembley, que guanyà el Barça.

Dades generals Localització

Les orenetes corren pel cel blau...

Les orenetes corren pel cel blau com fletxes de trajectòries canviants i baixen a tota velocitat fins a gairebé estavellar-se contra els balcons. Van tan de pressa que amb prou feines pots seguir el batre de les ales, el drap negre que agiten amb una excitació arrauxada. S’empaiten, juguen, s’atropellen, riuen amb una xiscladissa alegre, com en un partit de futbol en què xiulessin vint àrbitres alhora. T’hi fixes bé abans de submergir-te en les entranyes del subsòl. Quan en surtis, potser no veuràs cap oreneta, potser el cel s’haurà tapat amb núvols cendrosos i fins i tot podria donar-se el cas que plogués. No ho sabràs fins al final, quan arribis a Cornellà.

Ets a la plaça Eivissa, al cor d’Horta. La boca del me­tro s’obre al teu davant com un xuclador. Baixes les es­cales, marques la targeta i fas rodolar el torniquet de la màquina cancel·ladora. Ja ets dins. Suspesa al sostre del passadís, una càmera et fa pensar que algú et veu en algun lloc remot. Una música ambiental, neutra, asèptica, t’acompanya fins a l’andana. El comboi que t’ha de por­tar d’un extrem a l’altre de Barcelona t’espera amb les portes obertes, amb l’aire de repòs que es respira als començaments de línia.

T’asseus i observes la gent que va entrant: un home que du una gàbia de canari tapada amb roba de fer farcells, una dona musulmana amb el cap cobert, una noia que s’afanya a fer sopes de lletres, un adolescent que s’entreté a teclejar el mòbil, una dona que llegeix una novel·la gruixuda, un carter que tragina un carro groc que du imprès el logotip de correus…

T’agraden els vagons d’aquesta línia perquè, encarats a banda i banda en dues úniques fileres, els passatgers es poden observar els uns als altres amb deteniment. Mira com entra aquesta vella menuda i seca que es mou amb lleugeresa. En una mà du un bastó que no fa servir i amb l’altra sosté una bossa de supermercat. L’acompanyen una noia jove, negra i lluent com el betum, i una dona que la protegeix i li dóna ordres:

—Vigili, mama, seguí, compte amb el bastó.

La vella s’asseu amb la docilitat d’una nena obedient, i t’adones que no toca amb els peus a terra.

Shopping Basket