Plaça dels Campions

El barri on vaig néixer també havia estat el barri de la meva perdició. Per aquests carrers vaig deambular en la meva joventut, immers en nits com aquesta en què els punks que es reunien als bars dels carrers del vell Poblenou buscaven brega en tuguris negres i acabaven la nit barallant-se amb les bosses d’escombraries. Deien que el barri era la Manchester catalana, però jo recordava l’ambient de final dels setanta i començament dels vuitanta i s’assemblava més al Brixton londinenc. En el canvi de segle, sense indústries, sense obrers i sense punkies, els vells que es concentraven al centre i les famílies benestants instal·lades a la Vila Olímpica donaven una imatge d’una mena de decadència sublim, civilitzada, a pocs quilòmetres de les zones de combat del Besòs i a anys llum de la moreria de la Ribera, el veí desballestat. Tot eren obres, com si els polítics no consideressin acabada la ciutat. Aquí manaven les immobiliàries i les constructores. Eren els contrastos barcelonins, els que havien convertit la nostra ciutat en una vulgaritat per a turistes avorrits i africans en espera que els canviés la sort.

El Poblenou canalla i bord, el Poblenou de la Columna Durruti, el Poblenou del Somorrostro i de Carmen Amaya, havia mort i havia estat substituït pel barri del disseny, un barri burgès de nou-rics, de professionals liberals, un barri mut per a un ciutat muda enmig del soroll de les piconadores i la cara de fora de joc de l’alcalde. Vagarejant fins al carrer Almogàvers em vaig enfilar al bar que hi havia a sobre del Zeleste i a la barra vaig demanar un chupito de whisky i un gintònic.