La base de dades de les Lletres Catalanes
El nom dels Penitents sembla que prové del lloc on s'establí el pare Francesc Palau i Quer, fundador de les carmelites descalces missioneres i vinculat amb pràctiques d'exorcismes pels volts de 1860. S'hi construí primer una capella,de la Santa Creu, que tenia cada vegada mes visitants i fidels. Al seu voltant es van anar construint edificis que formaren un complex anomenat Els Penitents.
Entre abril i mitjan d'agost de 1896, en una de les cases, la del carrer de Santa Creu, 5, hi va viure Verdaguer amb la família Duran-Martínez. El poeta va comprar la capella de la Mare de Déu i es va endeutar. De fet, bona part del que es denomina el "drama verdaguerià" ve d'aquest endeutament i de la tossuderia de no deixar de banda la família Duran. Ell mateix ho explica a l'article XII d'En defensa pròpia, titulat «Santa Creu de Vallcarca. Un sacerdot perseguit» del qual en reproduïm un fragment per a ser llegit davant del pas de Via Crucis que es conserva dins el jardí de la Clínica Solàrium, al carrer de Ticià. També hi escau la lectura d'un altre fragment de les memòries de Narcís Oller en què l'escriptor ralata com va anar la visita que ell i Benito Pérez Galdós feren al poeta.
Quinze mesos després, el primer dilluns de Quaresma, circumstàncies de què no em voldria recordar me tragueren de Barcelona i m’obligaren a cercar redós sota el mantell de la Verge del Carme en el carrer de Santa Creu de Vallcarca. Desitjant estar-hi amb bona companyia aconsoladora i remeiera de mos mals, me n’hi vinguí amb una estampa del venerable màrtir Ramon Llull que duguí de Palma, i per llibre de meditacions en harmonia amb l’estat de la meva ànima, me n’hi duguí el d’Amic i d’Amat, i per entreteniment els versos començats en son ermitatge.
[…]
El lloc de Santa Creu, per bonic que sia, no és comparable, ni de lluny, amb el vessant de Miramar, mes ne té alguna cosa, i ma voluntat n’hi afegia alguna altra per augmentar la retirança. Ací hi ha una ermita com allí, encara que més humil i nua, i, si no és dedicada a la Santíssima Trinitat, ho és a la Verge Maria, que n’és el sagrari. Ací hi ha devotes coves de penitents com allí, també l’arítjol sarmentós s’hi entrelliga amb l’arç i la romeguera per a tancar els camins, i les atzavares i figueres de moro, amb ses urpes verinoses, com el drac de la faula, aturen d’assaltar els jardins. Des d’ací es veu la mar, bé que un xic més llunyana que allí, i vinyes i fenollars, i camps i boscúries, i una gota d’aquella soletat d’allí tan dolça, tan plasenta i inspiradora. En el cel que es veu blavejar per entre les branques de les oliveres del Carmel, Horta, Vall d’Hebron i del torrent Maduixer, com entre les de l’Illa, m’esforçava en reveure l’Amat del meu cor, qui volgué morir clavat de peus i mans en l’olivera del Calvari. Sota els reïnosos pins de Sant Genís d’Agudells i de Valldaura vaig corregir i acabar els versos començats a l’ombra de les alzines de Miramar, i bé o malament, l’obra quedà llesta des de la florida dels ametllers i les violes fins a la dels lliris de Sant Antoni.
Text: