Zona Franca

Vaig trobar feina. El despatx es trobava al passeig de la Zona Franca. La combinació per arribar-hi era fatal. Agafava el metro al Clot, línia roja, i baixava una eternitat de parades després, a Plaça Espanya, i un cop allà agafava el 9 o el 38, que donen la volta a la plaça Cerdà i baixen pel passeig de la Zona Franca. Aquest barri es troba aïllat de la resta de la ciutat, comunicat només per tres línies de bus, sense metro, ocult pel turó de Montjuïc, cobert a l’esquerra per les indústries i Mercabarna i encaixada per la Gran Via, convertida ja no en passeig o avinguda, sinó en la lletja i amenaçadora autopista A-19. Aquesta zona és com el doble fons dels calaixos, com l’espai ple de brutícia i borrissol que hi ha entre un armari i la paret, entre una samarreta i el fons del melic. És una illa, i molts dels seus habitants d’una ciutat a part, separada, independent, com una ciutat que ha estat sotmesa i vigilada implacablement per una immensa necròpoli quadriculada, la pell del turó com la d’un eriçó que tingués blocs de nínxols en lloc de punxes.