Doctor Stumper

DOCTOR AUGUST: I no has estudiat res?

DOCTOR STUMPER: Res. Mira aquesta biblioteca, tots aquests volums, no són més que capses de cartró amb lloms que ostenten noms de grans obres científiques. Per aquí tinc sempre llibrots i revistes médiques que no llegeixo mai, però que la gent se pensa que ho estudio.

DOCTOR AUGUST: Però, i aquestes màquines, aparatos i eines, per a què serveixen? Jo no les comprenc pas.

DOCTOR STUMPER: Doncs jo tampoc. Serveixen per fer creure als clients que sóc més savi que… que tu, per exemple. Ja veuràs, dintre d’aquests potets sembla que hi ha substàncies rares. (Condueix l’August a mirar uns potets d’una vitrina).

DOCTOR AUGUST: Sí! Sals de Vanadium, Iridium, de Uranium, de Rutenium, de Torium, de Cerium.

DOCTOR STUMPER: Així ho diuen els lletreros; però sols hi ha sal de cuina, sucre candi, verdet de llumenera, guix i polvos de vidre. I no ho uso mai. Veus aquesta màquina que en surten aquestes cadenes? (N’hi ensenya una). És una màquina qualsevol, però faig veure que produeix els rayos N 2, i totes les enes que et dongui la gana, i això dels rayos va molt bé per fer rajar quartos. Aquesta maquineta que sembla per retratar, és per fer creure que trec fotografíes amb la llum negre. I això deixa blau a qualsevol! Aquella capsa de plom, tan reservada, dic que hi ha Radium, i que no s’hi acostin pas, que podrien prendre-hi mal. Però sols hi tinc diàmetros. (L’obra i li dóna un gran puru llarg) Té fuma! Aquests potets contenen sols anisos de sucre, i res més, però jo els batejo amb noms de plantes desconegudes: safranaria dissoluta, calmofarius ensopidus, pastanagalis magnificus, monjetífera vitalis, matinalis espavilatus. I vet-ho aquí.

DOCTOR AUGUST: I no se’t descobreix tanta ensarronada?

DOCTOR STUMPER: Ca home, ca! Si la gent es mes bestia del que sembla. (Tornan a assentarse) A la nit, mentres dormo deixo sempre aquesta làmpara encesa y el trasparent baixat, (senyala la làmpara de sobre el seu despatx) y la gent que passa per l’avinguda, veyent llum en aquesta estancia, diu: “Ara estudía el Doctor, sempre vetlla”, y jo vinga roncà fins a les onze o les dotze.

DOCTOR AUGUST: Tot fingit!!!

DOCTOR STUMPER: I quan ve a consulta un malalt, o un que es pensa que ho està, aleshores bé lo millor. El rebo ben sèrio, fent-lo esperar força, el faig despullar tot nu de pèl a pèl, el faig ajeure sobre aquella cadira (li mostra la Chaise longue) li pico el pit, la espatlla i el ventre, li escolto el cor i els pulmons, li miro els ulls amb un lente ben gros que l’enlluerni, li faig veure que li trec una imatge interna amb els raigs ultra-químics. En fi, li pico una vena amb una agulla fina de platino, després d’haver-lo polsat detingudament; li empapo una gota de la seva sang en un terròs de sucre, dient-li: “demà li analitzaré la sang amb el microscopi, i amb els reactius químics de l’espai, per saber plenament l’origen del seu estat patológic! Torni passat demà, o millor, faci venir una persona de la seva família, que el cas és complicat”. I l’endemà els dic que se li estava preparant, de temps, un mal molt grave; que el cas és de diagnòstic reservat. I li dono anissos de sucre o tintura de pega dolça, amb un títol ben retrumbant; el faig venir sovint a aplicar-li qualsevol mecànica d’aquestes, i… si es cura, tots diuen, “Quin gran metge, ens l’ha tret de les portes de la mort”, i si es mor: “Ja ho va dir després de la primera visita, que era un cas desesperat”. I sempre quedo bé; i vinga comptes que te crió. ¡Ah! Si es curen, aleshores apreto fort, que amb l’agraïment de la cura no se’n senten.

DOCTOR AUGUST: Pero tú no tens conciència!

DOCTOR STUMPER: Sí! para’t amb barra’es i mai tindràs un clau! En aquest mon el diner és una gran força. Amb cada lliura esterlina es tenen 5 dòlars de llibertat i 20 xelins d’acció. I en quant a lo que dius que no tinc conciència, jo no faig cap mal com els metges que mediquen i s’equivoquen. Jo no dono res. La Naturalesa tota sola, amb un xic d’higiène i un bon régimen d’alimentació, ja cura molts mals, i si es moren és ella que els mata i no jo! Ah! d’això sí que no en tinc pas cap remordiment. Mai he dat més que coses tan inofensives com aigua, sucre i pega dolça. Res de química: ni cocaína, ni atropina, ni morfina; com alcaloides, sols els faig menjar gallina, sardina, o farina. I la gent fa cua a la porta.