Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Dades generals Obra dramàtica
Argument
Primera obra dramàtica escrita per Pere d’Alcàntara Penya (1823-1906) durant l’estiu de 1865, a l’època en què Palma va ser assolada per una terrible epidèmia de còlera. Va ser publicada el febrer de 1866 i estrenada al Teatre Principal de la ciutat el 21 d’abril del mateix any. Les representacions es repetiren durant tota la temporada de primavera. L’autor, molt polifacètic, ja tenia una bona reputació com a poeta, litògraf, mestre d’obres i topògraf. Durant el contagi, a diferència d’altres ciutadans benestants, va restar a la ciutat i va activar les obres que dirigia com a arquitecte a fi de donar feina als jornalers desvalguts. Tractà el mateix tema al poema La gent del còlera.
És una peça grotesca de caràcter paròdic que integra elements procedents de l’entremès tradicional, la literatura costumista i el teatre polític. El motiu central descriu l’establiment d’un cordó sanitari en un dels pobles pròxims a la capital de l’illa. Entorn dels sectors conservadors basteix les principals caricatures: la de don Cosme, el cacic terratinent, que prové de la ciutat; la del batle i els regidors, que segueixen els seus dictats, i les del fosser, l’escolà, el mestre i el metge o cirurgià, que executen les seves ordres. Penya creia que la por havia impedit de combatre amb eficàcia la plaga. Sobre l’escenari es converteix en un dels recursos còmics més desenvolupat, aprofitant la tradició burlesca precedent. Permet la presència d’elements recurrents, alguns procedents de l’entremès, com l’ebrietat, la confusió creada per un personatge a qui tothom creu mort, mig enterrat en calç, i que finalment s’incorpora, etc. També s’estrafan escenes de la realitat immediata, com el mateix cordó o la fumigació de les cartes que porta el correu. En contraposició amb els personatges més grotescos, d’altres hi són lleument idealitzats, sobretot el Coix, que representa l’oposició municipal i que és qui aporta més sentit humanitari.
L’obra exigeix força atrezzo i aparell escenogràfic, ja que s’ha de simular un camp de figueres, amb el poble al fons. També hi han d’aparèixer diversos carruatges i un bon nombre de figurants.
Fragment Text Literari
El cordó de la vila
D. COSME: Idò creis-me, l’amo Antoni:
no és temps de contemplacions;
si sou es batle, ara és s’hora
de veure si ho sou o no. […]
BATLE (irresolut): Però tan grossa és sa peste
de Ciutat? Que mos ho cont;
que si és com sa que tenguérem
abans de l’any vint-i-dos,
no hi ha cas de fer tal cosa
mentres Ciutat s’acordon.
D. COSME: Vós no sabeu què és el còlera. (Amb èmfasi.)
BATLE: Ni ho vui sebre poc ni molt.
D. COSME (accionant):
Vos agafa, i en tres hores
vos enfonya es dos bessons
dets uis fins a n’es clotell;
tot es greix que duis vos fon,
i arrufat com un gatet
vos n’anau a l’altre món.
Si sabésseu quants se’n moren
per Ciutat! Si en vésseu vós
dos-cents, tres-centes que avui [riuen
i l’endemà ja no hi són!
Creis-me: si en aquesta vila
no voleu semblant brutor,
posau cordó ben de pressa,
posau cordó rigorós.
BATLE (pensatiu): I mos vendrà colque multa
que mos pansirà es sarró!
D. COSME: I això què fa? Jo responc
de les multes i de tot;
tenc terres que poder vendre,
i les vendré molt gustós
per fer frente a tots els gastos
que el cordó vos ocasion.
FREIXURA: Senyor Batle, anem d’espacio:
jo som es síndic, jo som
de la salut, i m’agrada
tot quant diu aquest senyor.
Una vegada que ell paga
ses multes de noltros dos,
posem cadena i murada
si no mos basten cordons.
BATLE (determinat): Si així ho trobau,
facem via.
[…]
BATLE (amb prosopopeia): Idò sabrà, senyor Pere,
que es còliga és a Ciutat,
i és mester que arbitrem medis
perquè no venga tal mal.
Tant jo com el sen Freixura,
per guardar el poble hem pensat
posar un bon cordó a la vila
i un altre un poc més abaix,
i que no pas ningú sense
fer corantena davall
sa figuera, perquè es poble
gràcies a Déu està sa;
i sinó, vostè que ho diga,
que més que noltros ho sap.
PERE: En efecte en aquest poble
hi ha bones sanitats,
si exceptuam algunes pútrides,
algunes cambres de sang
i un caramull de tercianes,
que, com sabeu, no’n feim cas.
BATLE: Idò guapo. Vostè troba
que es cordó està ben pensat?
PERE: Sí senyor.
BATLE: Idò adelante!
Vegem com l’hem de posar.
FREIXURA (satisfet): Senyor batle, jo faria
un pregó perquè a l’instant
tothom mos dugués ses cordes
des pous i des campanar,
els cabrestes, els vencisos,
ses llenderes d’ensellar,
i donant volta a la vila,
ben fermades cap per cap,
anit mateix quedaria
tot es poble acordonat.
BATLE: ja m’agrada.
PERE: Ja m’agrada.
BATLE: Facem via, idò. (Cridant.) Gaspar!
(Arriba en Gaspar a devora ells.)
Has entès lo que tractàvem?
GASPAR: Si senyor.
BATLE: Idò endavant!
Fé dur corda aquí. I senyala
sa multa que tu voldràs,
a veure si dins mitja hora
tenim corda que mos bast.
Text: