La cigala del campanar

Invisible sobre el pistil
de pedra que se dreça
dins l’aire més subtil,
la cigala canta de pressa.

Com aigua clara a flor de codolell,
llisa el goig de la migdiada:
miratge de solell,
somni florit de prada.

Insecte mut, desert el campanar.
La tarda vibra amb la buidesa
de l’estona. Ve a s’ajocar
pel tou de l’aire la peresa.

I quan reprèn el ziga-ziu,
l’amor deixondat entra en dansa.
S’encén el desig de l’estiu
pel fil d’aranya que es balança.

Dóna, cigala, serenor
al meu cor, d’hora incerta,
i deslliura-la de foscor
ja que amb la llum el teu goig es desperta.