Stabat Mater

Prop la Creu, la dolorosa
Mare estava en peu, plorosa,
quan clavat son Fill va estar.

Quina ànima congoixada,
condolida i fatigada,
l’espasa va traspassar!

Oh, quant trista i afligida
es veu aquella beneïda
Mare del que és Fill de Déu!

S’entristia, gemegava
i es batia, quan mirava
les penes del gran Fill seu.

De plorar, qui es continguera
si a la Mare de Déu vera
en un llanç tan dolorós?

Qui no se contristaria,
contemplant la Mare pia
planyent-se del Fill preciós?

Per els pecats de les gents
veu a Jesús en turments,
i a assots cruels reduït.

Va veure a son Fill amat
morir-se desemparat,
quan entregà l’esperit.

Ea, Mare, font d’amor,
fes senta el fort del dolor,
perquè, com tu, també plore.

Fes que s’encenga el cor meu,
a Crist amant, que és con-Déu,
per complaure així al Que adore.

Mare santa, les ferides
del Que està en Creu,
dolorides, en lo meu cor imprimix-les;

de ton Fill tan llastimat,
per mi a patir tant posat,
ses penes en mi partix-les!

Fes que en tu plore, en tant vixca,
de veres, i em condolixca
del Que està en Creu, sent bo i just.

Dec en tu estar prop la Creu,
i acompanyar el dol teu,
desitge amb moltíssim gust.

De vèrgens, Verge engrandida,
no amargues ja més ma vida;
en tu, fes-me lamentar.

Fes-me el mort Jesús present,
sentir sa Passió igualment,
i ses plagues contemplar.

Fes, de ses nafres plagat,
quede en tal Creu transportat,
per amor del Fill gloriós.

Inflamat i enfervorit,
guarda’m, Verge, en lo conflit
del dia del Juí horrorós.

Fes la Creu no em desempare,
de Jesús la mort m’empare,
i la gràcia em protegixca.

I, assaltant al cos la mort,
fes que l’ànima la sort
de la glòria posseïxca.