A la casa de mos pares…

A la casa de mos pares
mai més hi podré; tornar;
tot en ella quan hi entro
darrere meu va mirant:
com cada estiu, tot espera
als pares que no entren pas!

Ja l’àlber cobert de fulles
s’engronxa sobre el terrat;
ja en el porxo i les teulades
escotxegen els pardals;
ja l’abella remorosa
volta en la parra el muscat.

A la casa de mos pares
mai més hi podré tornar.
Planteu una heura que creixi
en finestres i portals,
i a dintre deixeu que visquen
aire i records del passat.

***

Als matins era la mare
qui em despertava amb son bes.
D’ençà que és morta en ma cara
jamai he sentit que el fes;
i jo em dic: qui sap si ara
no vol que em desperti més.