A un costat de l’avinguda…

A un costat de l’avinguda s’alçava el muntanyam serrat de Collserola, amb uns núvols rogencs i trinxats; l’estampa lletosa del Tibidabo església, l’estàtua del Cor de Jesús, que semblava un ectoplasma o un calamar desorbitat; la sínia gegant del parc d’atraccions. I una munió de llumets titil·laven enmig d’aquella negrosa massa muntanyenca: el laberíntic i aparatós barraquisme de Les Mules, incrustat entre els pujols arrodonits i en les rieres seques, entre els estols de pins raquítics i feixos d’esponerosa falguera a cada clotada.

El càncer de Les Mules, Pelai Puig Alosa va esbufegar: hi proliferaven les ganivetades i la desaparició de noies, l’absentisme escolar, la delinqüència de menors. El narcotràfic. Evidentment, l’atur. La venda d’armes al detall. La distribució de moneda falsa. Búlgars i albanesos, lladres i captaires, amb nens escrofulosos; els gitanos romanesos amb cotxes americans immensos, mig rovellats i entapissats amb plàstic imitació de pell de tigre. Un clan de colombians, rodanxons i de cutis verdós, que robava a les àrees de descans de les autopistes… Els magribins, atrinxerats en un sector, construïen rabiosos una mesquita que la guàrdia urbana enderrocava de tant en tant, ells hi tornaven talment incansables estols de xacals famèlics.