Acte de violència

—S’ha acabat, senyors!

I Llor Domina, amb un gran cop de mà, esbarria els pa¬pers que hi ha damunt la taula, a cada extrem de la qual crema una espelma en un canelobre d’argent.

—Així s’acaben quinze anys d’abnegat servei a la ciutat: amb una traïció!

El comandant Ezra, de les forces d’ordre públic, i el cap dels serveis militar, es redrecen com fiblats per un escorpí, fan petar els talons i, gairebé a l’uníson, exclamen:

—Domina!

Però el Jutge colpeja la taula amb el puny, i les flames, altes i netes, oscil•len breument.

—Sí, traïció!

[…]

—Domina!

El comandant Ezra, més enèrgic potser, no en té prou amb una exclamació:

—No és just, Domina! Si l’administració s’ha desacreditat no solament davant la ciutat, sinó fins i tot als ulls dels seus més fervents servidors, la culpa no és nostra, subalterns que som a despit de tot. Sempre hem acceptat les teves direc¬trius…

—Acceptat? —Creua els braços sobre el pit i redreça el cos amb la vana intenció de fer-se físicament més gran, més amenaçador—. Us atreviu a dir que heu acceptat les meves directrius quan ara els fets demostren que fa anys que visc presoner de les vostres decisions, de la vostra ineptitud?

El cap dels serveis militars, més tímidament, fa:

—No hem sabut sostenir el nostre impuls dels primers temps, ens han faltat objectius pels quals…

Domina desplega els braços amb un gest explosiu que, en l’ombra, rebenta contra les parets.

—Objectius? Quin objectiu més alt que el benestar del poble?…

—El poble no ho ha entès mai així.

[…]

—Sali… Disposa-ho tot per a la meva marxa immediata.

L’altre esbatana els ulls, balbuceja:

—Excel•lència… Que potser…

—Si, ens n’anem. —Rectifica—: Me’n vaig. Disposes de cinc minuts per preparar-ho tot.

Ezra diu:

—Tot està preparat, ja. El cotxe t’espera des d’aquest matí.

Domina plega les celles, que dibuixen dos grans circum¬flexos sobre la protuberància que protegeix els ulls sortits, líquids i rodons. Amb sarcasme, constata:

—Sempre has estat molt previsor, Ezra.

—Simplement, m’agrada tenir presents totes les eventualitats.

[…]

…el cap dels serveis militars allarga la mà.

—Domina… Ezra i jo comprenem el teu desencís, però no voldríem haver de separar-nos amb aquestes paraules. La nos¬tra col•laboració es mereix alguna cosa més.

—El piquet d’execució, si encara em quedés una ombra de poder…

—Domina!

Ara és Ezra qui mou la mà.

—Deixa… Mai no hem estat res per a ell. Mers instru¬ments que no tenien dret a fallar. —Es gira de nou al Jut¬ge—. Però encara et podem fer un darrer servei… —S’atansa a un extrem de taula, on hi ha el telèfon, i el despenja men¬tre prossegueix—: No vull que et passi res. He pogut reunir un grup de cinc motoristes que t’escortaran…

Domina, amb un salt, es planta al seu costat i deixa caure la mà, curta i carnosa, sobre els dits de l’altre.

—Penja això! No els necessito per a res, els teus assas¬sins!

—Són cinc homes fidels, Domina!

—Fidels a qui?

[…]

—Batxera, engega.

Et xofer s’esmuny darrera el Volant, tanca la portella i s’inclina cap als botons de comandament. El motor ronca, seguit i planer. […] El vehicle, amb els fars encesos, engega blanament, aban¬dona el refugi de la vorada i cerca el seu camí entre els altres cotxes aparcats una mica pertot arreu. Domina, amb un som¬rís mefistofèlic, va tombant el cap i observa les quatre om¬bres dretes davant la Mansió, els dos sentinelles que encara presenten armes, estàtics per tota una eternitat. El xofer, sen¬se moure el cap, pregunta:

—On anem?

—A la Caseta Verda.

Els fars escombren els darrers vehicles, les façanes blan¬ques del passeig i una figura furtiva que coixeja cap a un carrer transversal.

[…]

—No m’escapo! Ho tinc tot previst, tornaré a començar com quinze anys enrera; si cal, des de les muntanyes…

—Sol?

Ell riu ferotgement.

—Amb els meus, amb els qui no m’han fet traïció! Amb els millors…

—I on són?

—Ja els veuràs… —Es relaxa una mica i inclina el cos enrera—. Encara no ha nascut el fill de meuca que em pugui agafar desprevingut. Que et penses que me’n fiava, de l’Ezra, d’en Gesta?… Sempre he estat el cap d’un exèrcit que ells ni han sospitat, gent escollida que tenia ordres de reunir-se si es presentava un moment com aquest.

—A la Caseta Verda?

I Domina confirma:

—A la Caseta Verda, sí Des d’allí iniciarem la nostra se¬gona marxa sobre la ciutat.

Batxera prem un botó i el netejaparabrisa s’immobilitza. Molt atent a les pròpies paraules, diu:

—I quina necessitat hi havia de reunir-los allí? No hauria valgut més que s’apoderessin de la ciutat sense sortir-ne?

Domina toma a riure, ara gairebé alegre.

—Per saltar, de primer cal retrocedir. I el factor sorpresa? Mentre jo era a la ciutat, ningú no es fiava de la meva ombra, tots aquests intrigants vivien a l’aguait…

—Ningú no ha intrigat. […]

El xofer es tomba per primer cop, el mira a la cara i, després, allarga la mà cap a la portella. Amb un gest es desfà dels dits de l’home, gairebé convulsos, i salta.

—Baixi.

—Batxera!

—Baixi, li dic.

I obre la porta.

—Què vols fer?

El xicot espera sota la pluja fina i glaçada; es treu len¬tament l’automàtica de la butxaca.

—Vol que el mati aquí dins?

Domina s’arrossega pel seient, amb la cara lívida i els ulls més botits i més rodons que mai.

—Batxera… Jo…

—Baixi, fotut covard!

Ell se li arrapa al braç, alça el cap.

—Sempre t’he tractat bé… Jo puc…

El xofer el repel•leix.

—Ara només pot fer una cosa: morir amb una mica de dignitat.

—Això és una ximpleria.

—Seria una ximpleria que el deixés escapar viu… Surti d’una vegada!

L’estira, irat, i Domina salta encongidament sota la pluja que cau, mansa, pagada per la remor de les aigües. —Però, per què? Per què?

—I ho pregunta? —L’empeny cap a la banda del mar, so¬bre les ones que llepen amb força continguda la sorra estesa més enllà de les roques—. ¿Que es pensa que m’agrada, haver de convertir-me en un assassí? —El sacseja i Domina fita l’automàtica a l’abast de la seva mà, però aleshores, de sobte, el xicot es fa enrera—. Estava disposat a dur-lo a la Caseta Verda, a la frontera, on hagués volgut. Mai no havia tingut la intenció de matar-lo.

Domina intenta de recobrar la serenitat, però la veu li surt esquerdada quan diu:

—T’has deixat comprar…

El xofer l’apunta.

—No puc permetre que visqui després del que m’ha dit. Ha parlat massa…

Domina s’empassa la saliva, aspra, espessa, i la nou del coll li puja i li baixa espasmòdicament.

—Quant et paguen? Perquè jo…

L’altre li esclafa l’arma contra el pit.

—Calla, imbècil! És la meva consciència que… —La veu se li trenca i abaixa una mica l’automàtica—. Per què no se’n podia anar de debò? Per què?, per què aquesta ambició que ho destrueix tot? La ciutat no vol sang, vol viure…

Domina es replega, amb el cos esquifit retallat contra el fons més clar del mar que remoreja premonitòriament; l’ai¬gua se li enganxa a la suor del front i de les galtes i li fabrica una mena de màscara esbalaïda i pugnaç.

—Batxera… Escolta…

Però ja no té temps de saltar, perquè l’altre, que sembla haver previst el moviment agressiu, dispara.