[Admiro sense queixes…]

Admiro sense queixes
els dimecres prop dels dijous,
la restauració del mite
en una dutxa com de platja quilomètrica i la Gran mamma,
motivació de gitanos,
una música forçada al vent com d’una sola guitarra.

La conversa és pura mitologia,
déus que són anarquistes
que mengen bé
i no parlen massa. Déus que ploren quan els mires,
quan fas diana. La forquilla
anellada al dit i per expressa diligència d’amor
que es clava justa en una fondària d’aigua.

Morts són els vespres, si lluny.
Quan no, un cos que sura d’entre els mercats del món
i per curiositat salvatge.

A la manera de dir de les bruixes
és prioritària la traducció dels cossos.

I amb el temps
surten tots els números.
El quinze que fa de dos,
l’u que fa de dos, el catorze i sense que s’entengui.

Bado el recorregut estricte
que marquen les vetes de les teves mans,
i repeteixo trossos que es relliguen
quan inventes coincidència.

Treus màgia. Una ball de titelles, mussols i soldats
que apunten a la porta
i disparen.