Ann Gorenko

Després, sense el teu talent,
totes hem estat, més o menys,
mig monges i mig putes,
mig de claustre, mig de carrer.

No hem tingut el teu pudor:
ens ha mancat l’enginy
del teu secret gentilici,
el talent de sonora mascara.

El meu poeta no valorava
ni paons blancs,
ni música de missa,
ni rebregats mapes.

Com al teu, però,
la mainada cridanera l’atabalava,
i no es delia ni pel te amb melmelada
ni per histèriques dames.

El nostre temps, ben cert,
no ha estat tan patètic com el teu.
Per aquesta raó, potser,
t’hem de retre homenatge;
més encara pel teu vers,
d’agulles tan daurades;
per la teva saviesa,
que ni les traïcions amaguen.

També perquè t’han cantat més
que tots els versos que vas escriure;
tan gelosos, que volien imrnortalitzar-te
amb llapis i pinzells i cameras;

i perquè sempre seràs
tan lluny i tan a prop
de les nostres conquestes,
de les nostres davallades.

Després, sense el teu talent,
totes ens hem sentit com tu,
mig monges i mig putes,
tants dies, tan repetides vegades.