Antonio Ranieri davant el túmul mortuori de Giacomo Leopardi

Del fons de l’ànima
sols li arribà la paraula dels morts
i una malvestat de campanes amansida
en la boira del temps
Fou hoste de petits països
i amo líric de terres encara per venir
Avarament la historia
n’ha fet al capdavall el seu recapte
Crideu ara vosaltres
murs adolorits de la ciutat de Nàpols
o mudes barques ancorades
sota la marcida llum de Torre del Greco
crideu i canteu la glòria d’aquest noble
senyor a qui hauran d’enyorar tots
els poetes orfes del futur
Sapigueu que no tingué millor amiga
que la seva imatge esvaïda en la fondària
secreta de l’espill
Així en foren de grans la seva solitud
i l’art amb que embellí el seu sudari
la doble harmonia
d’aquell dolor al qual es mantindrà aferrat
per sempre més
el malguany de la memòria:

sota el cos infidel
la pagana raó de l’existència
amb la ploma però
l’enigma inabastable del seu regne.