Balada de la carretera

La corba que s’acosta és força perillosa Ho recordo perfectament perquè ja era així, fa anys, quan la van construir sobre un camí de cabres. El disc que indica que no s’han d’excedir els quaranta quilòmetres per hora no hi és per fer bonic, però aquest passerell que se’m clara al darrere no se’n fa càrrec. És un fatxenda que no hi veu més enllà del nas. No cal ni que miri pel retrovisor per saber la pinta que té: cara de suficiència i una sola mà agafada al volant del flamant esportiu, com si li sobressin experiència i hores de vol. I tan sols fa quatre dies que té el carnet.

N’hi ha prou de veure com li brillen els ullets per endevinar què farà a continuació: sense mala intenció, només pel plaer d’expressar la seva joia de viure, per fer barrila, engega el clàxon amb un insolent: «Nas de barraca, Sant Boi!». No li puc fer gens ni mica de cas perquè ja hl soni de ple, al revolt. La modèstia prou reconeguda que em porta a viatjar en un utilitari li fa pensar que té dret a demanar-me que m’aparti, encara que sigui impossible cedir-li el pas en aquestes altures: «Resignació, fillet! ‘hauràs d’esperar!». Em consta que volen fer passar aquesta carretera per un altre indret per evitar uns accidents que no serien tan greus si tothom tingués la precaució d’adaptar la seva velocitat al que prescriuen els indicadors. No li hauria de fer res circular més a poc a poc per contemplar aquestes tonalitats de verd que canvien i evolucionen al llarg del dia segons la forma que reben els raigs del sol… És un paisatge que m’emociona i, encara que no està bé dir-ho, reconec que m’omple d’un orgull ben noucentista per allò de la feina ben feta.

Avui presenta una lluminositat especial. Sembla que tot s’hagi rentar la cara. Jo diria que algú els ha advertir del meu pas per aquí. No fem bromes, que sé ben bé que va ser la pluja d’ahir al vespre que va netejar boscos i prats. I el vent, que ha passat l’escombra i s’ha emportat els núvols i ho ha deixat iot radiant i perfecte, a la meva mida: diví. Les muntanyes es retallen en la llunyania com un mar, digne d’una fotografia en ralleu. L’espectacle seria extraordinari si no hi hagués uns energúmens que no valoren el que tenen davant del nas. ¿Què em costaria, ara, pitjar una mica l’accelerador per ensenyar a aquest inexpert titelleta que mai no cm podrà passar la mà per la cara si no em decideixo a afluixar?No seria correcte donar-li un mal exemple. El que ha de fer és aprendre a no desafiar la seva sort: el pas és difícil i està ben senyalitzat. La gent no escarmenta tot i l’increment de les penitències, tant pel que fa al valor econòmic de les multes com per les retirades de carnet, a part de l’alarma que haurien de produir les esgarrifoses estadístiques d’accidents que a mi i tot, si no estigués curat d’espants, m’arribarien a posar la pell de gallina.

Té, ara encara se m’ha acostar més. Em fa senyals amb la mà i a la seva cara s’hi re-flecteix una rialleta que es tota una falta de consideració. Sóc massa prudent, per a ell: un poruc. No s’adona que m’esforço a protegir-lo adaptant-me als reglaments de manera que no em pugui avançar. Està nerviós. S’ha arrapat amb totes dues mans al volant i se’m clava a pocs centímetres, de manera que no podria evitar de xocar contra el meu vehicle si em veiés obligar a frenar de sobte per qualsevol motiu: un gos que travessa el camí, una vaca que rellisca pel pendent, un altre cotxe que ha de reduir la velocitat… Hi ha ralla continua, i ell, tot i la seva joventut i inexperiència, és prou gran per saber què s’hi juga si la trepitja. Recordo allò del lliure albir i m’arracono el màxim que puc a la meva dreta, a fregar el precipici, i deixo que compleixi la seva voluntat perquè sé que no ve cap altre vehicle en direcció contrària. El deixo fer. […] Sento com grinyolen els seus neumàtics per la força amb què ha pitjat l’accelerador així que ha intuït el passadís. El seu vehicle fa un salt i gairebé s’aixeca sobre les dues rodes del darrere. Em passa pel costat com una exhalació mentre redueixo encara més la velocitat No vull que s’atabali en plena corba i li deixo prou espai per maniobrar. Prou que li estiraran les orelles, aviat, quan reincideixi a transgredir la llei.

I em passa. El perdo de vista darrere el revolt. Però ara, cinc-cents mares més endavant, no puc contenir una rialleta quan me’l trobo a peu de carretera, fora del vehicle, dret, encarcarat, donant tota mena d’explicacions a la parella que l’ha parat i que el sanciona perquè després d’haver trepitjat la ratlla continua, encara ha tingut temps de fer-ne més de l’alçada d’un campanar abans d’arribar on em constava que s’havien situat avui els homes de la moto vestits de verd.

Quan els passo pel costar, respectant estrictament la velocitat que s’ha prescrit amb encert per a tot aquest sector, veig que em contempla de reüll amb una espurna de malícia. Ara comprèn que no hauria hagut de fer el valent. […]

Ara hi ha una recta que permet augmentar el ritme. Em poso a una bona marxa i em distrec una mica del paisatge que conec prou bé i que, per altra banda, continua essent esplèndid. […]

No! Això sí que no pot ser. L’he intuït abans que es reflectís en el meu retrovisor. Aquest sí que és ben boig! S’ha llançat a tomba oberta. Es pot dir que hi va directe, a la rombe, si no rectifica en qüestió de segons. Em passa com un llampec al triple de la velocitat tolerada en aquest tram que s’acaba. No sap, o no vol saber, perquè ja hem passat el senyal que ho indica, que ara se’ns presentaran dues corbes molt pronunciades que és impossible agafar com cal a la velocitat que porta. Accelero perquè tinc ganes de veure que és capaç de penedir-se a darrera hora i que frenarà a temps per salvar-se, però la seva supèrbia no té límits. Tot és inútil. En su-perar el revolt, m’adono que s’encarrila cap a la primera de les corbes amb un espaordidor grinyol de neumàtics: el cotxe cueja amb gran perill. […]

El temerari, el criminal, ja entra a la segona de les corbes previstes. […] L’estrèpit que m’arriba indica clarament que n’ha passar una de grossa. Quan m’aturo, tinc ocasió de contemplar els darrers capgirells del cotxe que rodola amb una tràgica escampadissa de peces i accessoris, segant al seu pas matolls i arbrers. Una roca enorme frena el terrorífic descens i tot es converteix en flames a partir del moment de l’explosió final. S’han parat diversos vehicles al meu costar i ja hi ha algú que inicia un descens treballós i arriscat per si s’hi por fer alguna cosa. No frenaré aquest admirable i inútil gest de solidaritat que valoro perquè em referma en el convenciment que no està tot encara tan perdut com pretenen els incrèduls. Se senten veus, crits, xiscles, peticions d’auxili. Hi ha un autèntic recital de col•laboracions desinteressades que m’omple de satisfacció. Ara tinc al meu costat un xicot que em sembla recordar. I tant! És l’infractor d’abans, aquell que ha hagut de fer un acte de contrició acotant el cap davant la parella que l’ha sancionat, i que ara té ocasió de contemplar el preu més elevat que s’ha de pagar per no observar les lleis de la carretera. Me’l miro i veig corn es porta les mans al cap. Els ulls li surten de les conques i està a punt de trencar el plor, potser perquè comprèn que si no l’arriben a aturar fa uns minuts, ara seria ell qui cremaria corn una teia. Em mira i no es pot estar d’exclamar:

—Déu del Cels!

Tot I que viatjo d’incògnit, no n’agrada fugir d’estudis. Em tombo i li pregunto, dolça-ment:

—Què vols?