Balada dels tres fadrins

Són tres fadrins que han vingut a la vila,
porten les mules amb flors al pitral.
Canta el cucut, la calàndria refila.
Són tres fadrins que se’n van a l’hostal.

Diu el més gran: «La vestida de grana
aquella nit va llançar-me un clavell.»
Diu el mitjà: «La de pell de magrana
aquella nit em posà aquest anell.»

Diu el menut: «La vestida de seda,
oh quina fina besada de mel…!»
Ploren les ombres a dins la verneda,
hi ha un blau d’estrelles morint-se pel cel.

Passa la tarda serena i tranquil·la,
un nuvolet s’endormisca al penyal.
Els tres fadrins que han vingut a la vila
tenen l’amor allà dins de l’hostal.

Ja han arribat a la porta fent fressa,
amb tot el pit flamejant i revolt,
ja han arribat i els ha obert la mestressa
esporuguida i vestida de dol.

I diu el gran: «Què n’heu fet de la noia
que aquella nit va llançar-me un clavell?»
«L’hereu més ric li ofrenava la toia
i ara sols viu i respira per ell.»

I fa el mitjà: «La de pell de magrana
que em va posar aquest anell de claror?»
«Caputxineta, el seu cor encomana
a les cinc nafres de Nostre Senyor.»

I fa el menut: «La vestida de seda
que vaig besar-li la neu de les mans?»
«Pols adormit, ull serè i galta freda,
es va morir al dematí de Tots Sants!…»

Hi ha un gran silenci d’angúnia i espera;
crema a la llar una mica de foc,
s’eixuga els ulls l’endolada hostalera
i els tres fadrins van sortint poc a poc.

I diu la gent que enraona i vigila
sense comprendre la pena i el mal:
«Són tres fadrins que se’n van de la vila.
Són tres fadrins que han sortit de l’hostal…