Cala’s morts

Llueve sobre mi infancia
Octavio Paz

I
Vora el mar brau del nord dret veig ploure la pluja
Rere aquest nus al coll s’amuntega la infància
No viurem ja mai més els hiverns crus de l’illa
Ni al furtiu safareig nedarem mai més nus
Ara el temps esburbat presagia eixorquesa
I un retorna feliç als versos dalt sa cambra
Corríem pels hortals d’espessa fruita lliures
Jugàvem a foners per camps sembrats de cards
No sabíem alegres que fóssim tan pobres
El sexe no era encara afronta ni pecat
Les vetllades s’omplien de contes i mites
El vent sencelistrava al cor ple de bondat

II
Fills del mar i la calç amb camamilla als ulls
Descobríem els noms dels ocells emboscats
Ens vestíem de llum a les platges ardents
Amb sorra esmerilàvem gregament el cos
La sal creixia als patis verds sota el raïm
No sabíem que el món existia i que enllà
De les costes de l’illa hi hagués altres déus
Un vell atles romput em va obrir tots els ports
Vaig llegir l’Odissea entre mates i pins
On són ara els senders desvirgats de Son Bou
O els tendals de canyís vora els verds tamarells
Sobrevolen Addaia sornuts gavians
Aquí encara hi ha gestos de Guerra Civil