La base de dades de les Lletres Catalanes
Arrenca el gep flexible de l’onada,
canta la boira, xiula el bufarut,
ens esquitxa un riuxim d’aigua salada
i grinyolen els dintres del llagut.
Ai, qui pensa en l’amor,
oh, mar sonor!
ai, qui pensa en l’amor!
Enllà tenim les costes oblidades,
enllà hi ha el poble blanquinós, suau,
i el llagut, vinga salts i patacades,
enmig del gran deliri verd i blau.
A terra hi hem deixat coses marcides
dels nostres sentiments i voluntats
i ara es van aclarint les nostres vides
com els serrells d’escuma platejats.
Allà hi ha el neguiteig del nostre viure,
les punxes a l’aguait de nostra pell,
ara els neguits són coses de per riure,
dintre el llagut que va tot de gairell.
Au… canta, mariner, xiscla, ventada!
no perdi prou el teu delit valent;
infla’t, vela; remunta, aigua salada;
sacseja’ns brutalment.
Sacseja’ns brutalment, o mar sonor!
Esmicola les penes de l’amor.