Carrer d’urgell

a joan carles garcia

jardí

no hi ha, a la terra, camps lacerats, esqueixats,
no hi ha sots amb un gangueig
de fulles i fullaraca:
el temps no descompon
ni la solitud ens desarrela.

a la terra teva, encabuda
en nínxols -alçats-
que acullen flors,
les fulles s’endrecen
i entenen els teus mals despertars
i no sotgen indiscretes
en la nit:
llavors corrent pels carrers d’abril.

a la terra. als testos,
acosto els dits: llis:
i penso que tot hauria de ser fàcil.
miralls
encarats al sol
perquè t’hi vegis i t’hi reconeguis
i un bosc per jugar
i un descampat erm per esperar.

i hi ha homes morts amb un fustot
clavat al pit. fem el que podem.
estesos sobre la terra trepitjada.

finestra

no em calen gaire paraules:
al clatell, tu a la dutxa
i endavant, la mirada que capbaixa
al carrer: la ciutat
lacerada: un bosc
des d’aquest terrat erm
que abraça el sol.
i tot emmarcat
en finestres, davallant.

i en fulls i entre fums i entre
edifics que no duren
i entre carrers d’abril
m’ensenyes de nit el teu jardí:
tu, tu que encara vas
xop d’hivern,
tu que ara vas sense fressa,
amb aquest hivern sense apagar.
i encens un dia
que entra i que surt i que veuràs passar.

la finestra o com una necessitat
de bastir edificis
perfectes, imprevisibles.

apaga el sol
i deixa’t abraçar.

bcn, abril-maig mmiv