Carrers de la Marina

Això era la terra, l’aiguamoll tal vegada.
S’alcen dins l’ombra uns últims edificis.
S’estén l’asfalt al poble a poc a poc.
Hi ha grises voravies,
tertúlies de cadires entorn de les tauletes,
alguns aparadors il.luminats,
els cartells del cinema,
el meu passeig enmig d’atapaïdes arnes.
Veig flors, arbres urbans,
que amb tot em fan pensar en el bosc.
Al cap d’un carrer hi ha la mar,
el racó de mar que és un port,
però sols ho sabem pels tres pals d’un veler,
enllà dels quals s’aprofundeix la fosca.
Modestament elèctric és el vespre,
però de vells estels voltant aquest redol
municipal, aquest meu poble
cada any un poc més nou,
i alhora sempre un poc endarrerit.
I vaig avui entre coses dels homes
amb una estranya simpatia
i una flonja comoditat.
Diré que escolto la cançó
plaent i vulgaríssima
que ens imposa un cafè des del seu altaveu ?
No sóc ben sol amb tots aqueixos passejants,
ni als altres ni a mi em demano massa,
em deixo anar una mica a la ventura,
fins amb una modesta, lleu exaltació,
fins amb un punt de discreta tendresa.
I àdhuc arriba —folla riquesa— un aire verge,
que aquest sí no és obra dels homes,
un aire que ha rasat damunt la mar i els camps.
I amb aquest aire ve tota la primavera,
la primavera que envaeix el poble
davall d’alguns estels avergonyits
i entre les noves fulles tremoloses
que comuniquen amb la terra
—la vella mare— ocultament.