Carta al meu fill no biològic

Li veig una cremada al coll, força vistosa, com si s’hagués escaldat de petit. No puc dir si té trenta-cinc anys o quaranta-cinc. El nas és gros —m’agrada— i la boca gairebé és una ratlla.

La psicòloga dels cabells grisos ens porta la meva bossa i les dues jaquetes:

—¿Què, parella? ¿Com va? ¿Com us trobeu?

—Hem vomitat—diu ell—. Era la llet. Seguríssim.

—Valdrà més que aneu a urgències. Al vàter no us hi quedeu. Aneu a urgències i que us mirin. Ens aixequem, agafem les coses i la seguim.

—Ara no patiu per la idoneïtat. Ja veurem què fem amb vosaltres dos. També són els nervis, això.

S’atura a la porta i ens ensenya l’edifici d’urgències, a l’altra banda del jardí.

—De seguida que us trobeu millor, veniu, ¿eh? Aviam si sou a temps de sentir la valoració.

Fem que sí i ens posem a caminar a poc a poc, amb les mans a la panxa. Fa sol i l’home esternuda. I és curiosa, la manera que té d’esternudar. El gemec que li ha sortit em sembla que deu ser el mateix que fa quan ejacula. És un «eeh» llarg i displicent, com de fàstic, però també de desesperació.

—S’hi està bé, aquí fora—dic.

—Ara fumaria—diu ell—. ¿Tu no? ¿Fumes, tu? Em giro dissimuladament per veure si la psicòloga encara és a la porta. Ja no hi és.

—És que ens notaran l’olor.

Però l’home contesta que no, que segur que no, que no ens la poden notar de cap manera perquè som a l’aire lliure, i s’asseu en un banc i treu el paquet de tabac. Em diu que si ens enxampen podem donar l’excusa que ens hem marejat i que teníem por de vo­mitar a la sala d’espera. I que hem preferit quedar­-nos a fora a prendre l’aire.

No n’estic del tot convençuda, però també m’assec. Es posa dues cigarretes a la boca, les encèn i me’n dóna una. És un gest que no veia fer des de fa dècades. Em recorda l’època en què anava a les discoteques, quan tenia quinze o setze anys. Vaig tenir un nòvio que sempre ho feia. Es posava les dues cigarre­tes a la boca, les encenia i em donava la primera a mi. Era un noi que sempre demanava vodka amb taronja per beure. Aspiro el fum. Al jardí hi ha tot de japonesos que retraten l’hospital, modernista, i pacients i familiars que passegen. Fa bo. Una malalta arrossega la seva bossa de sèrum amb l’aparell de rodetes. Tam­bé es veuen metges amunt i avall.