La base de dades de les Lletres Catalanes
Jo vaig trobar la llibreta entre la infinita paperassa que em va venir com herència de l’oncle Dionís, el vicari. Bartomeu de Vadell va ésser un esperit segurament sensible, tímid, amb afecció a la cultura, si… Però el que em va cridar l’atenció no van ésser les seves característiques ni les qualitats literàries que pogués tenir, sinó la intrigant nota del clot i les arrels, amb les inicials J. C. ¿Què hi feia, Bartomeu de Vadell, saboner, però sorprenentment més cultivat que la majoria dels seus coterranis, viatjant pel Rosselló, per Armanyac, per la Touraine? Què va buscar a la catedral de Tours, a l’arxiu? ¿I per qui i per què van ésser arrabassades fulles del seu dietari?
Un altre paper tenia el capellà de Vadell, dins una carpeta molt ordenada, amb la lletra de Bartomeu, aquelles simètriques ratlletes. Es veu que és el resum d’una investigació: sobre Jean Carrier. Sobre J. C.? Va escriure el saboner:
«El nom de Jean Carrier surt per primera vegada el 1406, com un dels revoltats que va participar a l’aldarull de Tolosa contra l’arquebisbe Vital, d’obediència romana, i que es proposava d’elevar a la mitra a Pierre Rabat, addicte a Avinyó.
»Va tenir, després, fama de bon polemista, informat, sobre el Cisma d’Occident, sempre en defensa de Benet XIII, el Papa Luna, i es diu que va arribar a ésser un seriós erudit sobre el tema. L’any 1415, Benet XIII el va nomenar el seu Col•lector i Vicari General a Armanyac. Però cinc anys després, el Papa romà Martí V processa com heretge al comte Joan IV d’Armanyac i li ordena l’expulsió dels cismàtics avinyonesos que s’amaguen als seus estats, car és ja gairebé la seva l’única obediència que guarda fidelitat a Luna. A un dels edictes que es conserven a Tours, s’hi llegeix el nom de Carrier, entre els heresiarques citats per Martí V.
»Però Carrier no obeeix, i es refugia al castell de Tourenne, situat damunt uns acantilats dels agrets congostos del riu Viaur. Allí, Carrier va escriure un tractat contra l’intrusisme d’Urbà VI, primer Papa romà després de l’etapa avinyonesa. I el Nunci de Marti V, Geraud de Brie, posa setge al castell de Tourenne, al qual comencen a dir de Peniscolette, recordant el Papa Luna, assetjat, també, a Peníscola.
»Juny del 1423: Carrier rep la notícia que Benet XIII ha mort, i que abans l’ha nomenat Cardenal de Sant Esteve. Fuig, llavors, de Tourenne, i travessant països sencers, arriba a Peníscola a principis d’hivern. On troba que ha estat elegit un nou Papa, Climent VIII, antic canonge a València, home acabalat i afeccionat a les dones. Carrier calla i investiga i descobreix que a l’elecció hi ha hagut simonia. I pel novembre de 1425, a les sis del matí, celebra a la capella de Peníscola la missa de l’Esperit Sant davant d’un notari i testimonis: allí declara nul•la l’elecció de Climent VIII i ratifica a Marti V el romà com falsari, renova tots els anatemes llençats pel Papa Luna, i erigint-se ell sol, Carrier, en Sacre Col•legi, afirma que ha nomenat un nou Sant Pare, que és el veritable, i el nom del qual conserva secret. Acte seguit, es despenja amb una corda pel penya-segat, i fuig amb una barca entre la boira matinal.
»Retorna a Armanyac. Exhorta Joan IV, home temorenc a abandonar l’obediència de Peníscola, ja cismàtica, i a continuar rebutjant la de Roma. En canvi, li demana que sota mà es declari fidel del Papa secret, que se’n diu Benet XIV. I el 1428 el trobem instal•lat al castell de Jalenques, en territori del comte de Rouverges, feudatari del d’Armanyac. Carrier, diuen després els seus enemics romans al procés que se li va entaular, s’intitulava allí Lloctinent de Joan IV, i afegeixen que vivia en completa disbauxa acompanyat d’una sèrie de partidaris seus, actuant com senyor de forca i dret de cuixa, i protegint el bandolerisme.
»Hom diu que ha mort l’ocult Benet XIV, i que degué ésser Bernard Garnier, Sagristà de Rodez, el qual, abans de traspassar, va nomenar al seu tom Papa a Carrier, que va prendre també el nom de Benet XIV.
»El 1433 Jean Carrier és capturat a Puylaurents per les tropes del comte de Foix, lloctinent de Carles VII de França al Llenguadoc. L’empresonen, el torturen, però no es retracta de la seva fe. I mor sense que vulguin administrar-li els Sagraments. Com excomunicat, és enterrat fora del cementiri, al peu d’una penya.»
Era sorprenent l’esbiaixat ressorgir del Papa Luna a través d’aquell inesperat Carrier, al•lucinada contradicció. El que jo havia cregut monomania del sacerdot, senil, celibatària i clerical, sobre el Gran Cisma, el triomf de Roma i la derrota d’Avinyó, era en rigor una subterrània herència que ja havia portat de corcoll a un altre membre de la família, aquell discret Bartomeu de Vadell…
Mossèn Dionís havia cremat ingents quantitats de papers, abans de morir, deixant ací i allà munts de carpetes i capses buides. L’última vegada que vaig tornar a Andraxt, aquella tardor, quan vaig haver de fer-me càrrec de l’herència del vicari, a casa seva vaig trobar-me amb com una nevada a l’inrevés: negra, dels documents i bres als quals el vicari havia calat foc a la foganya, a l’estufa. Les fines i trencadíssimes, il•lusòriament consistents cendres de la paperassa, s’escampaven arreu. I amb el corrent d’aire d’obrir una porta, amb el vent que es filtrava per entre les persianes mal ajustades, les fràgils partícules voleiaven, s’esmicolaven, i caminant o posant la mà sobre una taula, les aixafaves: grans taques obscures, polsegoses, s’anaven formant damunt totes les superfícies planes, en terra.
El paper de Bartomeu sobre Jean Carrier va ésser, sí, una de les coses que em van cridar l’atenció, en revisar l’amuntegament de fulls. Sense això, probablement no hauria fet cas, en repassar el fitxer del vicari, d’una cartolina que posava:
Mariona de Vadell, 17?? -1765
Inquis. —carp. 132.
Visions Carr. —carp. 87.
Les «visions» semblava clar. ¿I era el «Carr.» Jean Carrier? Quant a l’altra abreviació, es repetia sovint: volia dir Inquisició. Vaig buscar les carpetes indicades: no eren als prestatges. Ja anava a deixar-ho estar, quan se’m va ocórrer examinar les que havia buidat el capellà per cremar el contingut, i que restaven per terra: la 87 i la 132 eren allí, obertes i sense res dintre.
D’altra banda, el de 1765 era l’any dels dos darrers actes de fe celebrats a Mallorca, després de setanta-quatre anys de no haver-ne fet, i quan certament l’opinió ja no els justificava a gairebé enlloc ni en cap circumstància. De fet, el que van ésser fou una mena d’eco madrileny: una manifestació de força ultra, en la línia, i després, del motí contra Esquilache i els reformistes italianitzants de Carles III.