Cavalls i collaret

La sorpresa fou gran quan en haver pogut retirar, després de molt esforços, els bastidors on hi havia pintats tots els atributs marítims, descobrírem la cleda misteriosa dels cavalls negres que, en ésser de nit, vaguen a milers i milers per la platja amb una estrella al front.
J.V. Foix, “Notes sobre la mar”. Gertrudis (1927)

I
Els naufragis habiten la mar del meu davant. El bressol i la tomba de les civilitzacions que m’han configurat. Olimp sense núvols, infern sense flames. L’arbitri dels déus que escriuen els nostres destins ho és tot. D’això en diem constel·lacions.
II
Després de la tempesta baixen a la platja els escamots. Inauguren el seu ritual cobejós vora la mar. Cerquen els tresors que la mar retorna. S’ajuden amb crosses que endevinen, bastons que furguen, pals que tracen cicatrius. La mar ho va esborrant amb plàcid llanguiment. No em robaran el collaret blanc dels matins de festa.
III
De nit escolto els renills que s’apropen. Cada rompent bramula més a la vora amb fosca veu. M’abandono a la fosca. Em deixo bressar per la remor oculta de qui sap quina tonada.
IV
Clareja. El trencant del galop agita la crinera blanca de la fúria. Els remolins clapegen la blavor de l’alba amb una simfonia de blancs.
V
Cavalls o collaret. Qui sóc, de totes dues? Jardí de dues ombres. Mimosa i buguenvíl·lia, espígol i roser, xiprer i tamariu. Capvespre I alba. Sorra i rocam. Còdol I duna. Alga I petxina. Aiguamoll, cova de mar, liquen. Sóc totes dues.
VI
Cada nit de lluna neix un riell de vidre que em somriu. Travessa la mar per les escletxes de les quatre puntes del llençol. Em segueix el traç de plata del vial bellugadís. Collaret que s’esmicola quan m’hi endinso. I m’inunda de la llum cobejada. I no temo els cavalls adormits dins l’aigua fosca.
VII
Corall i ambre. La tria del tresor. Corall i ambre. La sang dels arbres mar endins. L’or de la llum empresonat a les entranyes de la pedra. Retorno el corall i l’ambre al seu amagatall.

VIII
Centenars de milers de mirallets trencats en milions de partícules van engolir la centèssima part de claror que els pertocava. De nit i dia s’hi emmiralla la llum. Els corallets es fan arran de l’aigua, al compàs de l’alenar que els fa brillar com un adéu.
IX
Se m’enduu el galop salvatge de les ones que envesteixen la planura. Blancalls, aiguabarreigs, revolts. El glaç de les espurnes de l’aigua esmicolada. Galop endins, renills i tombarelles. Fuga de llum. La tomba oberta és dins de cada instant.
X
La mar sempre retorna allò que no vol seu. Tria avarament els materials. Construeix jardins I les ciutats ocultes. I de tant en tant s’enamora. Una dona, un infant, un jove. L’amor i la saviesa. El desamor i el desesper. La joia i l’engany. I els crida de nit amb la veu fosca que només els escollits poden escoltar. I se’ls enduu vers el fragor de les crineres amb l’esquer del miralleig de lluna. Cavalls i collaret.
XI
Cavalls i collaret. Corall I ambre. Riell de vidre I miralls de sorra. Sóc totes dues? Sóc.