Cementiri

Van fer aquesta ciutat per confondre’ns. S’hi entra seguint el fil de la memòria. Cada caminant el seu propi fil. Són tots diferents. Diferents totes les sortides. Els guies ens hi duien. Tu vas a dins. Mai recordaràs aquest lloc. Hi ha lletres i números. Arbres sagrats. Sacerdotesses transformades en aus salvatges. Profecies. Caminem amb gent. Jo tampoc sabré tornar-hi. Nem entre xiprers. Voluptuosos. Els xiprers ens agraden. I també els roures. Posa’m dins d’un roure, com la Roudoreda. Encara que t’enfadis. El cec Borges diu que som en un laberint. Jo dic Boira. Que té olor muda i no cega. I sap transformar les façanes. No sabré tornar-hi. T’ho dic ara que encara estem junts. Mentre travessem efígies i àngels. Perquè ho sàpigues. De fet no es pot tornar enlloc. Sempre s’hi arriba per primera vegada. Contínuament només s’arriba. Tu et quedaràs aquí. Si l’amor fos etern, no se’m quedaria la veu amagada rere els llavis com una nena molt i molt espantada del sotrac sec. Del cop al cor. Del sotrac dur. Pedra i fusta. Fusta rosegant la pedra. So moll de ciment, tan moll, tan absolutament sexual i humit. Penetrant. Aterrador com una violació. Empenyent el violdaor. Gotes de suor cauen sobre el ventre inexistent, m’immobilitzen. Les veus dels homes aturen el crim. Tu ets a dins. No sabré tornar-hi. Llenço al cel boles aspres de xiprer. Em creuen la veu milions de paraules inconnexes.