Contraban

Acabava de sopar. Trucaren a la porta. Baldiri Cremat aparegué al menjador acompanyat d’un home que Baldiri em presentà com el seu cunyat, Pau Saldet de nom de casa. Tot el que Baldiri tenia d’obert i xerraire, Saldet semblava tenir-ho de reservat i d’impersonal. Baldiri entrà amb la gorra posada; l’altre, amb la gorra a la mà.

—Ja heu sopat? —que vaig dir-los.

—Sí senyor, ja hem sopat.

—Què prendreu, que jo us pugui donar?

—Vostè mateix… No voldríem pas molestar-lo… —Heu vingut amb el «Mestral» a pescar?

—No senyor. Anem a França.

—És un bon barquet per a anar a tot arreu, ja ho sap.

S’entaularen; Baldiri, francament; Saldet, amb una mica d’anca apuntada a la cadira. Vaig fer portar cafè i rom blanc.

—Voldríem parlar un moment amb vostè —digué Baldiri encenent una fària.

—Endavant…

—No li vindria pas de gust de venir a França? Nosaltres hem dit: «Potser li vindria bé de venir a França, potser encara n’escriuria alguna atzagaiada».

—Es clar…

—Aquí, a Cadaqués, hem carregat uns mallals d’oli. Ja sap que l’oli de Cadaqués no té rival… El portarem a una banda o altra i guanyarem el viatge. De retorn, carregarem coses a bicicletes; coses de preu i de poc volum. Hem de veure un home als estanys de Salses. Si vostè vol, és cosa de negoci. En realitat és anar a xalar…

El qui parlava era Baldiri. El seu cunyat mirava a terra. De vegades feia amb el cap un senyal que s’hauria pogut prendre com d’assentiment. Pau Saldet semblava un home misantròpic i concentrat.

—El que no comprenc —vaig dir després d’una pausa— és el paper que jo hauria de fer en aquesta classe de viatge.

—Jo no li proposo de fer cap mena de paper… —digué Baldiri, picat—. Ha de venir a fer de senyor. Ha de venir a despistar. Vostè, diríem, és l’amo del «Mestral» que ens ha llogat a nosaltres per córrer la costa del Rosselló fins a Leucata. Comprèn? Ha de representar l’amo, anar al cafè i llegir el diari… Nosaltres serem els seus mariners, si vostè vol, els seus criats…

—Tu, Baldiri, ets una mostela. Diguem la veritat: què hi vols anar a buscar, a França?

—El que li dic. Ni més ni menys que el que li dic. No l’enganyo. Posem que no l’enganyo per casualitat… però aquesta vegada és així mateix. Què vol fer-hi? Tothom treballa a la seva manera.

—Està bé, i gràcies per la franquesa… ¿I quants dies ha de durar el viatge?

—Si tot va bé, posem una setmana. Avui som dissabte. Ens hem de trobar als estanys de Salses, avui en vuit, dissabte que ve, a l’hora baixa. Carregada la mercaderia, vindrem sobre Cap de Creus d’un llarg.

—Si el temps és bo…

—Ja ho serà. Mentrestant, vostè tindrà tots aquests dies per a passejar-se pel Rosselló. És un país que si no el coneix li agradarà. Si es decideix, la cosa quedarà molt ben posada.

—Quan penseu marxar?

—Nosaltres estem a punt. Si li sembla, ara mateix. A la matinada hem de veure un xicot del Port de la Selva. Serà a Cala Prona, amb la teranyinera.

—Qui és aquest xicot? Baldiri, jo et tinc per un home viu i enraonat, però veig que hi ha molta gent embolicada…

—Aquest xicot de la Selva és un home que de jove desertà i pescà molts anys a Leucata. És un pràctic. Ens ha d’ensenyar els passos.

—Els passos de què?

—Els passos dels estanys.

—Vindrà embarcat?

—No senyor. Ens ho explicarà… No té cap escopeta?

—I per a què la vols, l’escopeta?

—Perquè als estanys hi ha moltes fotges i molts ànecs, i en aquest temps, tota mena d’ocells de pas. En el cas que els francesos ens diguessin alguna cosa, podríem dir que anem als estanys a matar un ànec.

—Veig que em vols fer fer el senyor de tota manera. Però el cas és que no he tirat mai cap escopetada.

—Si té una escopeta, l’escopetada la tiraré jo, no s’amoïni.

La realitat era que ni jo tenia cap escopeta ni hauria sabut on trobar-ne una a Cadaqués en aquella hora.

Coneixia Baldiri de tota la vida. Hermós, me l’havia fet conèixer anys enrera. Hermós el considerava un dels xicots més llestos i valents del port de Roses. Potser el tenia per un home massa viciat —massa donat a les dones, als roquills i al canari. Però deia que a la popa d’una embarcació era una fava. Quan Hermós deia d’una persona, de qualsevol ofici, que era una fava, s’hi podia comptar.

La presència del «Mestral» a Cadaqués, després de tants anys d’estar-ne separat, m’havia somogut el pensament. Em feia una veritable il•lusió de passar uns dies amb aquelles fustes tan estimades.