Converses filològiques

Una construcció va actualment generalitzant-se en la llengua parlada que caldria combatre per tots els mitjans, començant, naturalment, per evitar-la en absolut en la llengua escrita. És tenir que.

A cada moment sentim, en efecte, expressions com aquestes: Tens que fer-ho, Tenir que treballar, Té que anar-hi, en lloc de Has de fer-ho, Haver de treballar, Ha d’anar-hi. Tals expressions són del tot inadmissibles, i és inexplicable que la llengua escrita les aculli, afavorint així llur propagació.

Tampoc semblen acceptables les construccions, avui ja tan corrents, Hi ha que callar, Hi havia que anar-hi, Hi ha que veure-ho (traduint Hay que callar, etc.).

A mesura que aquestes expressions van generalizant-se recula el verb caldre. La llen­gua escrita en fa un ús cada dia més limitat. Fa pena de constatar, en la majoria dels originals que passen per les Oficines de l’Institut, l’absència quasi completa del verb caldre, substituït sistemàticament per les perífrasis a què ha de recórrer el castellà per mancança d’un verb equivalent al nostre caldre o al francès: ésser precís, ésser de necessitat que, fer falta que, etc.