Danubi al pas del Wachau

Danubio, río divino,
que por fieras naciones
vas con tus claras ondas discurriendo
Garcilaso de la Vega

Ens cal una mirada atenta sobre les superfícies,
un escrutini caut, que hi discernesca
l’habitable mesura de les coses:
eixa barreja viva de barreges efímeres
on tot flueix, com l’aigua per l’arena,
en cada esguit de l’ona que al riu torna
per túnels invisibles, com la roca
–esguit d’un altre onatge, que batega
amb el compàs lentíssim de les serres–,
o la deixalla fèrtil de les fulles.

Com al collegi, davall dels uniformes
hi ha cossos de criatures, així els homes
rere de les paraules i dels gestos.
També en l’home es dibuixa una forma amagada
que no sentim aliena i en el canvi perdura.

I és ara que ens pertoca
regraciar aquesta identitat,
entre l’alba i l’ocàs, mentre fem via
(tot discorre a la vista, com nosaltres),
i estimar cada cosa purament mentre passa,
abans que se’ns dissolga en l’aire i les pupil•les,
una imatge entre tantes.
Una imatge que túnels ignorats i invisibles
s’emporten i reuneixen, punt per punt,
ja no en els nostres ulls.