Davantals i vaques

Mentre són dutes a l’escorxador les vaques supliquen per les seues vides, llepant les mans dels homes que les sacrificaran.
 Ma mare, diu el del davantal negre i llarg, quan em feia pastissos es posava un davantal de flors i em convertia en un petit Déu de la llar.
   La meva, diu el més jove, se’n posava un de blau amb puntes mentre em netejava l’habitació i cantava una cançó on jo sóc el seu àngel. Tu ets el meu àngel. Tu sempre seràs el meu àngel.
   Boniques vaques de mirada tendra, diu el de la boca de llop i ànima de lluna, amb un davantal com aquest però blanc, la meva es passava el dia tallant trossos de cadàvers rere un mostrador i jo la veia assegut en un tamboret alt, tan alt que entorn del meu cap volaven sis voltors i l¡àliga de les neus eternes. Però… ¿per què vau néixer aquí? A l’Índia valtres i els vostres fills seríeu sagrats!
Amoroses, elles acosten el cap als davantals que contindran minuts més tard la seva sang. Els llepen. Mares i filles els llepen. Ho saben. Ploren. No volen entrar a la nit callada.
Escolta’ns, els diuen pel llarg passadís que travessa la vida d’homes i coses i és la vida. Escolta’ns, els diuen i canten els poemes que fan plorar els núvols i tornar la pluja als prats segle rere segle. Però no la fam dels homes que ja sostenen l’esmolada arma.